18 de set. 2017

Arestes de la Bruyère, al massís de Cerces (Ecrins)

Les arestes de la Bruyère són un conjunt d'agulles que formen una cresta d'alçada modesta (2.611 m), situades al massís de Cerces, enganxat a l'est dels Ecrins, prop de Briançon. La seva travessa Nord-Sud és una clàssica alpina de baixa dificultat, però molt interessant pel seu traçat aeri.

Per arribar-hi, cal deixar el cotxe al pont de l'Alpe, a mig camí entre Briançon i el coll de Lautaret. Allà ens vam trobar amb la Joana i el Ben que venien de Grenoble. 

Amb un dia genial, sense ni un núvol, però fred de veritat, ens vam enfilar cap a l'Alpe de Lauzet i la vall del Rif, fins al Grand Lac.
Tot estava nevat i glaçat, però confiàvem que el sol ho aniria millorant a mesura que el dia avançava. Al darrera, la Meije ens vigilava. Quins records!

El peu de via és evident, i dóna pas al primer llarg que és l'únic que està equipat. Molt equipat diria, ja que patina tant que costa fer-lo sense agafar-se, tot i el IV+ de la ressenya... De fet és el llarg més difícil de la via, la resta no passa de IVº.
El primer tram va ser el més dur. El vent apretava i el fred mossegava fort. Hi havia algun moment en que pensava que aquí no hi fotia res....

Sort que l'espectacle valia la pena.
El recorregut no té gaire història, es tracta de passar sempre el més a prop possible del fil de l'aresta i anar avançant. Estones fent llargs de corda, i estones escalant alhora.
Entremig hi ha un parell de ràpels, on aprofitàvem per invertir l'ordre de les dues cordades.
El què si que és bonic és el seguit de passos aeris que hi ha, un darrera l'altre, en un entorn excepcional, envoltats per la Meije, la Barra dels Ecrins i el Galibier.
A mesura que el dia avançava ens vam poder treure les jaquetes mentre la temperatura es normalitzava. I mica a mica arribàvem a la darrera agulla.
El segon ràpel de la cresta et deixa als peus del millor tram d'escalada: la pujada a la darrera agulla en dos llargs força verticals de IVº sostingut.
Dos llargs boníssims, un diedre groc i un petit mur vertical, que ens deixen a un pas del cim.
Després ja només queda una baixada més senzilla del que ens pensàvem. Primer seguint les fites i algun tros de sender, sense pressa, per arribar a un darrer ràpel de 20 m.

I darrera, sota la Meije, l'estel brillant del refugi de l'Aigle sota el sol ponent.
Finalment, un bon camí ens retorna al pont de l'Alpe, amb un sol que ja escalfa més i ens permet finalment d'anar en màniga curta!

12 de set. 2017

Le petit Dru, a Vingrau

Dissabte passat vam començar una setmana de vacances alpines amb el Pep. Però de camí cap als Ecrins volem aprofitar el dia i parem a Vingrau. Suposem que no hi farà massa calor després de la forta baixada de temperatura que hem tingut.

La via triada és Le petit Dru, una de les més clàssiques que puja per l'extrem occidental de la paret principal. Portem la ressenya dels escalatzencas, que ens va molt bé per la paret. 

A l'aproximació, en canvi, cal tenir en compte que es tracta del darrer esperó de la paret i que trigarem més del previst en arribar-hi. Millor mantenir-se sense pujar cap a la paret fins que no vegem clar el peu de via, o et pots liar com nosaltres...
Arribats al peu de la via l'inici és evident. Una placa tumbada i força compacta va agafant alçada i tornant-se cada cop més vertical. La roca és increïble i, aquí baix, no patina tant com imaginàvem.

El llarg és bonic i es deixa fer molt bé. Ens dóna una certa idea de com serà la via.
El segon ja és més vertical. En algun punt sembla més difícil del V- que marca la ressenya, però un cop t'hi poses, t'adones que no, que sempre acaba apareixent la presa salvadora i es deixa pujar amb força comoditat.

De moment la calor no ens afecta gens, al contrari, bufa força vent i el sol no escalfa gaire, així que fem tota l'escalada amb el forro posat!
A la segona reunió coincidim amb una cordada francesa que fa la via veïna però que decideix abandonar per massa fred. Ara ja només estem nosaltres a tota la paret...

Ens expliquen que a aquest llarg l'anomenen la "cheminée patinée", i ja tremolo només de pensar-ho... Aquí si que la roca està sobadeta, i tot patina de mala manera. Costa d'enfocar uns passos complexes (sort dels claus) fins que arribes a una sortida desplomada però molt franca, on només cal tibar fort per sortir a la reunió.
Un quart llarg molt amable ens deixa prop del cim. Ara el vent apreta de valent i costa aguantar-se...
Per sortir, una placa fina i una bavaresa molt sobada, ens porten a una sortida més normal fins a la carena.
Una carena on podem fer-nos una foto entremig de fortes ràfegues de vent... Un petit cim on podem gaudir de la bellesa crua de les Corberes.

A la baixada ja no ens perdem i comentem que serà la darrera vegada que venim per aquests paratges. Però la propera, sense vent!!

5 de set. 2017

Forronias, via Capricornio.

L'endemà del Midi havíem de tornar a casa, així que vam buscar alguna cosa curta. Com que la paret de Forronias sempre ens l'havíem mirat, però hi havíem anat, vam pensar que era el moment. 

Així que amb el Pep vam encaminar-nos fins al peu de via de la Capricornio a veure quin aspecte tenia. És una via clàssica que comença per una evident fissura que ratlla la placa calcària, amb alguns boixos que, quan hi ets, s'agraeixen!

A la xarxa hi vam trobar diverses ressenyes, i totes coincidien més o menys en que la via va sent més difícil a mesura que vas pujant. La de sota m'agrada, tot i que no sé què hi fa en un forum de Picos...
L'aproximació és molt senzilla. Es deixa el vehicle sota la paret on hi ha un caminet que passa pel peu de totes les vies, degudament etiquetades.

El que no és tan senzill és l'inici de la via. Just començar ja hi trobem un desplom ben cabró, sort que després la cosa es normalitza i la placa de regletes es deixa anar pujant. A més, les fissures abundants permeten protegir sempre que ens sentim desemparats...

I després d'una reunió intermitja que ens vam saltar, la dificultat afluixa una mica.
El segon llarg és diferent. Petits murs sobreposats que cal anar superant, i un sostre fissurat més senzill del què aparenta. Aquí ja ens anem trobant millor i la via ens està agradant molt.
El tercer llarg comença fort i despomat, però el pas més dur amb diferència és una petita xemeneia que travessa un sostre.
I el darrer llarg ja és una altra cosa, se'ns va fer realment dur, sobretot el diedre desplomat!! Sort que es deixa protegir bé.

A dalt ja notem la calor, així que no ens entretenim i tirem avall amb 3 rappels. 50, 25 i 60 metres, i ja tornem a ser al peu de la via. Ara ja només cal anar corrents a refrescar-nos i refer el camí cap a casa.

30 d’ag. 2017

Midi d'Ossau. Aresta de les Flammes de pedra al Petit Pic.

El cap de setmana passat, amb el Pep i l'Albert vam fer una escapada de 3 dies a la vall de Tena. Amb un primer objectiu molt clar, el Petit Pic del Midi, i després ja veuríem... El dissabte anem fins a la vall i dormim allà, per sortir de bon matí cap a la muntanya màgica.

Per la via, portem un croquis antic (a sota), però el que ens va anar molt bé és la descripció llarg a llarg dels Kutrescaladors. Ara que han passat de ser dos a ser quatre o cinc..., els hi envio una gran abraçada des del Midi!!
L'aproximació ja la coneixíem d'un intent anterior frustrat per la pluja, però no és massa complicada. Cal anar fins a prop del refugi i girar a l'esquerra per pujar als llacs i al coll de Peyreget. Llavors només cal seguir les fites que ens porten a sota la cresta. Una vistosa taca groga serveix d'orientació (cal anar just a sota), i les fites ens acompanyen tot el recorregut.

Una aproximació on cal caminar, i mig grimpar.
Nosaltres vam començar a escalar a l'esquerra d'un forat característic. Més a l'esquerra hi ha una canal més fàcil, però també més trencada.

Després de flanquejar a la dreta, ens trobem sota una xemeneia característica.
Una xemeneia molt intensa, bàsicament perquè costa molt de protegir, i on cal treure's la motxilla per poder pujar. 
Després cal anar marxant en diagonal a la dreta per arribar a la cresta de la ma. Potser no vam anar exactament per on tocava, però l'orientació no és senzilla.

Al final, vam arribar al collet amb un rapel d'escapada. I ja se sap que va bé, el què acaba bé!!
Després de la bretxa el terreny es torna compacte i fa una mica de por, però és més fàcil del què aparenta.

I per arribar al tram més senzill, només manca un flanqueig a la dreta, aeri però senzill.
El tram senzill o d'ensamble és d'uns 50 metres, i ens deixa a l'esperó final. 

Recte amunt i amb tendència a la dreta, només cal anar superant resalts amb el Gran Pic al darrera. Curiosament és aquí dalt on trobem alguna cosa d'equipament...
Un darrer llarg molt més elegant i interessant del que pensàvem, ens deixa a la carena final.
El dia ha estat genial, ni un núvol i amb una mica d'aire fresc de tant en tant. Potser massa calor, però cap queixa. 

Gaudim del cim i discutim per on continuem. Acabem descartant l'opció d'arribar al Gran Pic i tirem avall. Desgrimpada i rappel de 60 m. Un altre tros de desgrimpada i un segon rappel, aquest de 25 m.
Després només cal anar seguint les fites que ens porten per la canal ampla situada entre les crestes de Peyreget i de les Flammes de pierre, fins que arribem a peu de via. 

Es va fent tard i les boires pugen des del fons de la vall mentre desfem el camí d'aproximació.
I tornem al cotxe entremig de les llums de la tarda, gaudint de la tornada com no hauríem imaginat.