28 de febr. 2009

Camell dels Ecos, via Anglada-Eli

Darrerament vaig de retrobada en retrobada, la sensació és la d'estar remuntant poc a poc el pendent que l'estiu passat vaig baixar de cop.

Avui li ha tocat al Mohawk, aprofitant que estava una mica tou per un gripasso l'he pogut enredar a fer alpinisme montserratí. Perquè avui hem caminat molt més del que hem escalat.

Inicialment pensàvem fer un parell de vies ja que pujàvem fins aquí dalt, però el vent fred ens ha tirat enrera i amb una hem quedat ben servits.

Els Ecos ja és una zona bastant tranquil·la per escalar, però em sembla que l'Anglada-Eli (a sobre) se'n deu emportar la palma.

El Camell dels Ecos ja és ben visible tot just sortir de Santa Cecília (a sobre), però l'aproximació és de que et fan arribar calent al peu de la via. Primer pujar al coll del Migdia, després la canal dels Micos fins a pocs metres del cim i, per acabar-ho de rematar, una canal de baixada fins al peu de via on, sobretot, cal anar alerta de no passar-se de frenada i tornar a Santa Cecília pel dret.

Això si, just començar a escalar (a sota, el primer llarg) i ja tens un bon ambient.

L'equipament de la via és curiós. El primer llarg es fa a pèl, i a la primera reunió hi ha 2 espits i un parabolt. El segon llarg (a sobre), només té un espit a la meitat, tot i els seus 40 metres, i de la segona reunió cap amunt, ja només hem trobat burils rovellats (a sota, arribada a la R3).

A sobre podem apreciar la R3 en tota la seva magnificència!

El darrer llarg comença anant cap a la dreta de la reunió i agafant el fil de l'esperó, on trobem 6 burils que permeten pujar en A0 còmodament tot i el marcat desplom (a sota).

Del gep del camell es pot baixar en rappel fins a la canal, però és més recomanable de fer un darrer llarg de II/IIIº fins al proper cim (a sota), on un rappel et retorna a la canal dels Micos.

Llàstima del fred que feia i que no ens ha deixat de gaudir d'aquesta clàssica tan com hauríem volgut, perquè tot i l'equipament, la bona roca i l'ambient que té, la converteixen en un recorregut especial.

26 de febr. 2009

L'avi trepador, a la paret de la Codolosa

Aquest dimecres a la tarda vam inaugurar amb el Toni la temporada 2009 de "Tardes d'escalada a Montserrat". La Codolosa ens va semblar un bon lloc on començar, no hi havíem anat mai i darrerament sembla de moda entre els amics dels blogs.

Per les fotos i els comentaris, ens va semblar que l'Avi trepador podria ser una bona opció, així que vam començar per aquesta, pensant erròniament que tindríem temps de fer-ne un parell...

Aquí hi trobareu una bona ressenya de la via.

D'entrada (a sobre), no tenia un aspecte massa bo, però la veritat és que millora a mesura que es va pujant (a sota, el Toni al primer llarg).

Mentre el primer llarg no és gaire complicat, el segon comença amb una placa dreta i fineta (a sobre), que després es va tombant.

El tercer segueix una tònica similar però ens va semblar que els passos eren més durs (a sota, el Toni arribant a dalt).

Després, un parell de rappels i cap a casa, que el dia era fred i ennuvolat i no convidava massa a quedar-s'hi.

La setmana vinent hi tornarem!

23 de febr. 2009

Cap del Ras, via Inversió tèrmica

Aquest diumenge em vaig deixar enredar com un passerell. El Llorenç em va dir que podia anar tranquil amb ells, que havien triat una via assequible, que si algun A0, que si patatim, que si patatam.

La qüestió és que ben animat, el dissabte al vespre agafo la furgo i me'n vaig a dormir prop d'Àger, a la carena de Montclús, per gaudir d'una magnífica nit d'estels i despertar-me davant de les parets (a sobre).

Sabia que en Joan B hi havia anat feia poc, però ni em vaig mirar la ressenya: confiança absoluta amb els Kutrescaladors...

Reunits tots quatre, amb el David de Madrid, arribem al peu de la paret i ja veig que la cosa no serà ben senzilla. La via comença amb un mur tieso i gens senzill, però ben equipat. Comença en Llorenç (a sobre) i veig que pateix. Penso que serà la ressaca....

El segueix l'Arantxa, que sento que es queixa, i després el David (a sota), que tampoc corre massa. Sento que el Llorenç no nota la satisfacció del llarg fins que ja ha arribat a la reunió, mala senyal!

Si, quan em toca, pateixo bastant, i el meu braç encara pateix més. Sort que encara no tinc ben oblidada la teoria i pràctic del A0, que si no....

Afortunadament el segon llarg ja és tota una altra cosa (a sobre). I el tercer (a sota), tot i que segons la ressenya també és molt dur, ja és una altra cosa i fins i tot em surt en lliure, de segon, clar!

Poc a poc em vaig retrobant amb l'esperit escalador, i és que aconsegueixo de pujar el quart llarg (a sobre) de primer, una molt bona placa de V amb algun pas de V+, patint en algun pas, però amb una bona sensació general que m'agrada molt. Aquí ja començo a disculpar al Llorenç...

El cinquè és un llarg tonto, uns passos d'artificial i una rampa que et deixa a la feixa. I llavors vé quan el maten, vull dir que arriba el sisè llarg, l'estrella de la via.

Puja el Llorenç (a sobre) i veig que no corre massa, però m'anima a provar-ho. Ja que em toca a mi, ho intento, pujo fins al tram de V+ per equipar, però aquí el cap em traeix. És cert que el braç el tinc força adolorit, però reconec la meva incapacitat sense excuses i tiro avall.

El David em substitueix de primer (a sota) i se n'acaba sortint, però aquí si que veig que em falta una mica per fer vies com aquesta! Fins i tot de segon ho pateixo una mica....

Després, algun tram curt de IV entre la vegetació ens deixa al cim, contents d'una escalada que no l'acaben de regalar del tot... Bona via, bona roca i, sobretot, molt bons companys que han resistit les meves queixes!

Em sembla que em tornaré a deixar engalipar.....

21 de febr. 2009

Pedraforca amb esquís

Dissabte de Carnestoltes, quina sortida podria fer que em permeti estar al migdia a casa? La resposta és senzilla: el Pedraforca, que enguany encara no hi he anat. I la Queralt s'hi ha apuntat sense pensar-hi massa.

És una de les clàssiques berguedanes d'esquí de muntanya, ràpida i espectacular. Ara feia un parell d'hiverns que no estava en massa bones condicions, així que cal aprofitar.

El començament és feixuc, una forta pujada amb els esquís a l'esquena fins que el bosc s'obre. Allà ens calcem els esquís i continuem amunt. La neu està bastant dura i no es veu crosta per enlloc. Amb la caloreta que fa, preveiem una bona baixada!

El dia és magnífic, i la neu abundant i endurida. No sembla que estem al febrer, la temperatura és primaveral i faig tota la pujada en màniga curta.

Un revolt rera l'altre, i ben aviat arribem a l'enforcadura. Hi ha gent que han llegit a internet que es pot pujar al cim amb esquís i baixar directament des de dalt, nosaltres no ho hem llegit però és evident que no es pot. Tot i això veiem que ho intenten.... A vegades més val refiar-se del que es veu, que no capficar-se en el que sembla que algú ha fet!

Darrera nostre, la serra d'Ensija (a sobre) llueix descarada, com pulida pel vent.

Nosaltres deixem els esquís al peu de la pujada final (a sota) i ens estalviem de carregar-los a l'esquena de pujada, i també de baixada.... La neu continua en molt bones condicions, ni tan sols ens calcem els grampons.

Dalt de tot la vista és una mica com a l'estiu, però amb el paisatge canviat. Estem contents, hem pujat molt bé i hem gaudit de valent!

Després de recuperar les fustes, tirem tartera avall. La neu continua estovada on encara hi toca el sol i es deixa baixar molt bé, però on ja hi ha arribat l'ombra, s'ha reglaçat lleugerament i s'enganxa una mica.

En tot cas, no està gens malament. La Queralt ens ho demostra en aquest petit video:



El recorregut és evident, però si a algú l'hi interessa, a sota teniu el mapa i al wikiloc el track del recorregut.

18 de febr. 2009

Mont-roig, diedre Blanqueta

Farà cosa d'uns deu dies, amb la Xènia vam anar al diedre Blanqueta de la Pala Alta. Ella ja fa temps que és una potent escaladora, però es dedica de manera gairebé exclusiva al bloc, i sembla que algun bordillo també l'havia fet. Mica a mica, l'hi vaig fer entrar el cuquet de provar via llarga, i finalment hi vam anar.

Les circumstàncies ens van portar al Mont-roig, i vaig pensar que aquesta via s'adeia amb les nostres, de circumstàncies. És una via que ja havia fet en solitari i, per tant, la coneixia prou bé com per atrevir-m'hi a anar-hi amb algú inexpert i amb el braç encara xungo.

La via es pot fer en 6 llargs, que es poden ajuntar i fer-ne només 3 o 4, però com que no em volia allunyar massa, i es tractava més d'anar a disfrutar de l'escalada i de l'experiència, que de córrer molt, al final vam fer-la en 5 llargs.

Els dos primers pugen per plaques amb més vegetació que assegurances, i algun passet el vaig trobar més delicat que la vegada anterior. I és que el coco també l'he de tornar a entrenar...

Després ja et fiques al diedre, on la roca ja és molt més franca i et pots autoprotegir molt millor. Aquest tercer llarg (a les fotos) me'l vaig agafar pel diedre en comptes de per la placa, i és molt més còmode i protegible.

Però el millor de la via és el darrer llarg, un magnífic diedre prou sostingut com per posar a prova la solidesa del meu húmer i la traça de la Xènia (a sobre). Encara que és en aquest petit video (a sota) on demostra que la pràctica del bloc no va tan malament per anar després a escalar!




Tot i ser un dia amb vent i nevades al Pirineu, vam poder escalar ben asolellats i no va ser fins arribar a dalt del cim que vam recordar que encara érem al mes de febrer!

15 de febr. 2009

Roca narieda, un altre cafè, copa i puro!

Aquest diumenge el Jortx em va fer una petita demostració d'amistat, i és que per un dia va deixar de banda els seus setens i els seus intents de 8a, per acompanyar-me a escalar.

Vam buscar una via que a ell també li feia gràcia, cosa força senzilla perquè per aquí n'ha fet ben poques, i que el meu braç pogués resistir. Per la meva part volia que fos una via on l'escalada fos bastant natural, poc forçada, i que ens poguéssim repartir les tirades de manera alternativa, i que ell no tingués la sensació constant d'anar a escalar amb un convalescent.

Així que la Cafè, copa i puro, de la Narieda, que ja coneixia de l'abril passat, va aparèixer també de forma natural.

El més curiós de tot va ser arribar al peu de via i trobar-nos-hi al Marcel Millet (a sobre), aperturista d'aquesta i d'una pila més. Tot un personatge, que ens va explicar que va obrir aquesta via en estil big wall, i que l'hi va anar molt bé com a entrenament per anar després a la Nose, a Yosemite...

La via continua sent agradable, ràpida, i amb molt bona roca. Dels 14 llargs muntats, nosaltres vam empalmar-ne quatre (2 i 3, i 8 i 9), de manera que en total en vam fer 12 i vam trigar unes 3 hores i mitja, curiosament el mateix que fa 10 mesos (a sota, el tercer).

A més, el diumenge va fer un dia molt bo per a l'escalada, sol i calor fins a l'arribada a l'aresta, on ens vam haver d'abrigar una mica. A part de les ganes que tenia d'escalar, poder-ho fer en màniga curta va ser la cirereta del pastís!

Un dels trams més curiosos de la via és quan flanqueges la barrera de sostres fent una mena de ramonage horitzontal, molt més senzil del què sembla, i que dóna imatges com aquestes.

Els darrers quatre llargs potser són els més bonics de la via, la vegetació va desapareixent, la verticalitat augmenta i la roca encara és més compacta. A sobre, el Jortx fent el tram de 6a i, a sota, al flanqueig de la penúltima tirada.

Després va venir el moment més interessant de la jornada, quan vam anar a veure a mitja baixada al Boig de la feixa, ben instal·lat allà, que no ens va fer gaire por i, fins i tot, ens va convidar a fer la cervesa!

Per si interessa a algú, aquí he deixat el track de la baixada, útil per a qualsevol de les vies d'aquesta cara, que pot ajudar als qui no el coneixen.

14 de febr. 2009

Costa Pubilla, sense risc d'allaus

Avui em sembla que molts esquiadors hem fet una mica el mateix: cercar ascensions que minimitzessin el risc d'allaus. Amb la Clara ens hem decidit per anar al Costa Pubilla, i veient la quantitat de gent que hi havia, ha quedat clar que no érem els únics.

El Costa Pubilla (a sobre) és el cim més alt de la serra de Montgrony i recorda una mica al Taga, tant pel recorregut com pel desnivell.

Hem sortit amb els esquís als peus des de pràcticament el mateix nucli de Nevà, primer per camins i després travessant camps i filats. Es tracta realment d'un itinerari relaxat, una mica de "love ski", per entendre'ns....

Realment comptava amb trobar-hi una mica més de neu, i en millor estat. Però les ventades han fet feina, tan aviat trobaves la neu vella i reglaçada de sota, com unes bones acumulacions de neu ventada, mig encrostada.

L'itinerari és força evident, anar a buscar la carena i enfilar-se fins al punt més alt (a sota, arribant-hi). Bé, al punt més alt no hi hem arribat, doncs el cim és bicèfal i ens hem quedat a la primera punta, des la qual la baixada és molt més agraïda que des de la segona. En tot cas són 2 o 3 metres de no res!

Independentment de si estàvem o no a la punta més alta, la vista era generosa. Només cal veure la parella de ball Pedraforca-Cadí (a sobre) per adonar-nos-en.

Avui la baixada no ha estat de les millors, els que tenim una tècnica limitada patim massa els canvis continuus de neu, sense poder preveure el què et trobaràs. Però això, sempre ho diem, no deixa de ser una anècdota!

A sota he deixat el mapa del recorregut, i al wikiloc el track, encara que no és molt necessari.