31 de gen. 2010

Roc del Rumbau, Oliana. Via Sioux connection

 
Aquest dissabte surt el sol, i ho aprofitem amb el Toni per anar cap a Oliana. Allà ens espera el Roc del Rumbau (a sobre), que sobresurt just damunt de la boira. No fa calor i fem la curta aproximació ben abrigats, però després el sol ens deixarà escalar en màniga curta.

Cap a finals del 2007 ja hi vaig estar, al Rumbau, aquella vegada vam pujar per l'aresta i em mirava la paret amb molt respecte. La roca no és meravellosa i la paret és molt vertical, així que l'obertura d'una via bastant equipada va encendre l'espurna de les ganes d'anar-hi (gràcies, Indi!).

De ressenyes en circulen 3, la original, la del Xavi i la Kutrerresenya, totes són prou bones així que m'estalvio de posar-hi la meva.

La via comença en el punt més alt del camí que puja des de la pista, allà on es veuen un parell de parabolts. Just començar (a sota), ja es veu de què va la cosa: roca prou bona sinó fos perquè de tant en tant salten les preses...
  
  
El segon llarg el vaig trobar prou dur. Vertical i cabró, amb els passos més complicats en desploms d'aquells que tan poc ens agraden! Amb alguns A0's més del compte vam poder arribar a dalt.

Ja anem veient que la roca és dolentota, però està força sanejada. No té res a veure amb la de la veïna serra de les Canals, aquí no hi ha aquella sorreta que se't va desfent sota de les soles mentre vas pujant. L'adherència és molt millor. En tot cas, és tota la presa la que se'n va!
  
  
El tercer llarg (a sobre) és força de tràmit, i arriba a una bona bauma penjada al mig de la paret, i que permet de protegir-te de les possibles pedres que arribin de més amunt.

Llavors arriba el tram de la via que fa que valgui la pena d'anar-hi: el quart llarg. Reconec que em va agradar molt. Vertical, sostingut, ben assegurat però obligat, i amb bons cantos salvadors cada vegada que penses que estàs perdut.

No sé si és 6a o no, a mi em va sortir amb lliure, cosa que no sé si serveix com a referència...
  
A mesura que anàvem pujant, la boira del matí es va anar desfent i al final va quedar un dia preciós. Durant tota l'escalada vam gaudir de la magnífica plana agrícola de l'entorn d'Oliana (a sota),dividida pel curt tram del riu Segre entre els dos embassaments.
  
  
El cinquè llarg és el darrer difícil. Supera un balmat amb artificial de passos llargs, amb un punt crític: un tram de V+ situat entre mig de l'Ae. Allò tan emprenyador. 

El Toni el va atacar amb força i, quan estava a punt de xapar el parabolt de sortida del V+, (a sobre) se li va arrencar la única presa de mà que tenia, fent un bonic vol cap avall (a sota), just en el punt on els parabolts allunyen més.

Semblava que no s'havia fet res i va tornar a pujar traient bé el pas a la segona, tot i que ara em sembla que ja no és V+.... Sembla que se'n va endur un cop fort en un dit del peu, ahir no notava res, però avui, en fred, li costa caminar.
  
  
Després venen dues tirades fàcils i tumbades fins la carena, un tram llarg de II-IIIº amb passos aïllats de IVº, que s'agraeixen després de la tensió.
  
Des de dalt, la vista és molt bona sobre la conca de l'embassament d'Oliana. El dia es manté net tot i que les muntanyes més altes ja estan tapades pel mal temps.

La via està equipada per baixar rapelant, però acabar de fer cim i baixar pel darrera també s'agraeix, i en menys d'una hora arribes còmodament al cotxe, passant per Castell Llebre.
 

25 de gen. 2010

Del Cap del Pla fins a Canalda, una bona volta


Aquest dissabte hem continuat amb les caminades amb fonda, i hem tornat al Cap del Pla. No és precisament un lloc de gastronomia fina, però et tracten bé i fins al es 5 te'n donen... I amb aquests dies grisos, unes bones torrades amb carn a a la brasa venen molt de gust!

Allà hem deixat el cotxe i hem seguit el camí de la font Ferrera, un camí obac i agradable que passa per sota de tot de penyes escalables, com el Triangle, la paret del Silenci o la Bruixa (a sobre), on és difícil veure-hi escaladors, tranquil·litat assegurada!

El camí es bifurca i seguim pel de sota, cap a Sant Agustí d'Isanta (a sota), ermita romànica de finals del segle XI, situada al costat de les runes d'un antic castell en un cap de carena.
 
 
Mig embolicat, recuperem el sender, que travessa el riu de Canalda i puja a buscar la carena que seguim fins damunt del llogarret de Canalda. Aquests camins que segueixen aquestes carenes pelades són molt agradables de recórrer, línies fetes expressament per ser travessades...

Pugem fins al peu de la roca de Canalda i ens fixem en l'armonia de la carena (a sota). Al fons, s'endevina el Cap del Pla, hem fet una bona tirada.
 
 
No és la primera vegada que estic al peu de la roca de Canalda, alguns cops hi he anat a escalar-la o, com avui, a seguir el camí agradable que ressegueix la seva base.

Passem pel costat de la casa abandonada de ca la Rita i ens fixem en els ocells que s'entretenen per la paret buscant menjar, veiem uns cercavores i una vistosa parella de pela-roques. De tant en tant, passen els voltors amb branques al bec, preparant el niu per a la primavera, i un trencalòs xafarder treu el cap a mirar si som comestibles.

A la paret, cap escalador s'enfila costes amunt.
 
 
Travessem tota la paret i retornem a Canalda (a sobre) seguint la traça del GR 1, que passa per sota la carretera i busquem el camí de retorn per les fondalades de la vall. Ara travessem més al nord, on el riu no és més que un seguit de torrents que encara s'han d'anar ajuntant.

El camí puja i baixa per racons solitaris. No està molt marcat i a vegades costa de seguir, però acabem arribant a la vall d'Encies.
 
 
Després de les restes de la Costa, el camí millora. De fet, millora tant, que ens despistem i pugem fins a l'espluga del Feixar on ens adonem de l'errada. Toca rectificar i recular a buscar el camí que ens ha de tornar a la font Ferrera.

Refem la fita que marca el trencall, i que estava gairebé desapareguda, i baixem cap a la font i la nostra traça antiga. Abans de la font, trobem un curiós pi de quatre branques, dues parelles que surten de la mateixa soca. Curiosament avui nosaltres també som quatre...
 
Tota la volta que veiem al mapa de sota, ens ha costat gairebé 7 hores, però realment ha valgut la pena. Una mica com el dia del clot de Vilamala, sortim amb la sensació d'haver entrat en uns racons especials. Tot i que avui, després del dinar i el carajillo, la sensació ha estat més forta!

Aquí hi trobareu el track per si de cas...
 

21 de gen. 2010

Caminant per Merlès i Salselles


Diumenge encara feia el dia més gris, així que amb les muntanyes més altes encara amb força neu a les obagues, amb la Clara decidim fer algun recorregut pel Lluçanès. Remuntem la riera de Merlès, i deixem el cotxe prop de les Goles de les Heures, un dels engorjats d'aquesta riera que té llegenda pròpia.

Aquests dies la riera nota les pluges i baixa ben carregada, fins i tot amb menys porqueria. Algun avantatge ha de tenir aquest temps plujós...
 
 
La ruta que ens hem mirat s'enfila fins dalt la carena, passant per Sant Climent de la Riba (a sobre). L'ermita està en força mal estat, amb el cementiri colgat de vegetació i el campanar a punt de caure. El lloc és deliciós, però.

Arribats a la carena de la Roqueta, el camí la segueix en direcció nord en un paisatge de boscos de pinassa i codines de roca. Aquestes franges horitzontals de conglomerat intercalades entre les margues i argiles, marquen clarament el relleu d'aquestes serres.
 
Avui el recorregut carener, tot i ser tan agradable com solen ser-ho sempre, no té molta vista. Les nuvolades són espesses i tapen tot el Prepirineu.
 
 
Una passa rera l'altra, arribem fins a Sant Quirze de la Tor (a sobre), que ja havíem visitat una altra vegada, on comprovem que l'edifici continua en el mateix estat deplorable.

Mengem una mica de pa amb nous, i emprenem el retorn pel camí que segueix el recorregut de la riera de Salselles.

Aviat arribem a Santa Maria de Salselles (a sota), una església del segle XVI però amb una història que es remunta a l'any 930. Tot i els esforços de molts veïns i dels ajuntaments, que hi organitzen una caminada anual, sembla que el bisbat de Vic no n'ha fet gaire cas.

L'any 1979 van treure'n les teules per aprofitar-les per una altra església i això provocà l'ensorrament de les naus i l'espoli de tot el que hi havia de valor.

Avui dóna l impressió d'haver fet una mena d'itinerari per esglésies malmeses...
 
 
Retornem a la riera de Merlès que resseguim cap avall, passant pel molí de les Heures, i tancant el recorregut. Una volta sobretot agradable i poc exigent, a través dels boscos i la història d'aquesta petita comarca, que acabem dinant a l'hostal de Sant Cristòfol.

A sota deixo el mapa, i trobareu el track del recorregut al wikiloc.
 

17 de gen. 2010

Via Neusnidó, a Malanyeu


Aquest dissabte, al contrari que divendres, no feia massa bon dia per anar a escalar. Fred, tapat, rúfol, tot convidava a quedar-se esmorzant tranquil·lament, deixant-se d'històries. Però finalment, amb el toni, vam arribar-nos fins a Malanyeu.

El dia no s'aixecava i el termòmetre marcava -1ºC... Tot i els dubtes, vam acabar anant fins a la paret del Devessó per mirar-la de més a prop. Fa temps que tenim ganes d'anar explorant les vies clàssiques que estan quedant en l'oblit, vies que sempre són molt interessants, sobretot si les comparem amb les molt equipades del pany esquerre de la paret.

D'entrada ens fiquem en una via esportiva que no coneixíem, però que ens va semblar que connectava amb la via del Senglar o la del Savinot feréstec. Comencem sense masses esperances, la roca està molt freda i les mans ben aviat queden glaçades. Però amb l'esforç, el cos s'escalfa i permet d'anar pujant, mica a mica, perquè aquesta via és més dura del què semblava amb una panxa molt punyetera que fem en A0.
 
Però quan connectem amb la via original, la dificultat baixa i veiem sorpresos com, entre els vells ponts de roca, apareixen els parabolts. Així que arribem fins a la primera reunió amb la intenció de seguir cap amunt.
 
De la reunió estant veiem que cap amunt continuen els parabolts, allunyats o molt allunyat, però parabolts. M'hi poso, i realment noto com pica el V+ sostingut d'aquest llarg vertical i apretat. Afortunadament, la via travessa zones fissurades que permeten de millorar l'equipament de la via!

Després puja el Toni, que reconeix la dificultat d'aquest llarg, amb passos estranys i que costen una mica de llegir.
 
 
Aquí no sabíem massa encara a quina via estàvem, si al Savinot feréstec o a la del Senglar, però després hem vist que es tractava de la via Neusnidó. (Gràcies, Joan!)


El tercer llarg afluixa una mica, no perd verticalitat, ans al contrari, però les preses milloren molt i la dificultat baixa una mica. Mica a mica el Toni va fent el llarg però, poc abans d'arribar a la reunió, se l'hi arrenca una presa i baixa un bon tram. S'ha fet talls a les mans i porta algun cop, res greu, però hem de baixar.

Pujo a recuperar el material, arribo fins a la reunió on ja veig com a partir d'aquí la cosa afluixa, i tirem avall. Dos rappels, de 30 i 60 m, ens deixen a peu de via, i tornem cap a casa amb una escalada que no coneixíem i amb alguna ferida de més.
 

15 de gen. 2010

Roca dels Arcs, via Navarro


La Roca dels Arcs no es pot dir que sigui un dels meus llocs preferits per anar a escalar, i pel Pep, tampoc. Però avui, aprofitant que ell podia sortir i a mi em quedava un dia de festa, ens hi hem acostat. No som molt amics dels desploms i costa d'animar-se a venir, però buscant alguna paret asolellada i no massa alta hem arribat fins aquí.

Just veure'la, ens han caigut els ous a terra! Totes les parets de Vilanova regalimàven aigua, i la Roca dels Arcs també. Després d'un exercici de paciència intentant endevinar per on passàven les vies, ens decantat per la Navarro perquè seguia una franja més o menys eixuta.
 
El més important era tornar a tocar roca, que aquestes festes no ho he fet massa. I des dels Alps que no escalàvem junts, amb el Pep!

Els Escalatroncs tenen una ressenya molt detallada de la via, si l'haguèssim portat ens hauria anat molt bé, però com que som alpinistes i preferim l'aventura, anàvem amb la guia del Luichy. Que en una via desequipada com aquesta serveix de poc.

Just començar, ja he vist que el grau d'aquí és especial, però el llarg és molt bonic fins un pas que hi ha just abans de la reunió. Un pas cabró (a sota), que et tira enrera, i que no entenc com és que tothom el marca com a IV+, només!

Però sobre graus, cadascú té els seus...
 
 El segon, en canvi, és molt més senzill, anar a caçar l'espit sense caure (molt important), i després amunt per bones preses. Perquè la roca sempre ho és, de bona.

Després seguir la feixa fins que s'acaba el sostre, on cal muntar reunió en una alsina.


Després de la feixa ve un llarg una mica decebedor, amb un pas aïllat que no té cap interès. Diuen que recte damunt del espit és V, però un metre a l'esquerra ja no, que és per on he passat jo.... I després ja és caminar fins la reunió.



En canvi el darrer, tot i que és molt senzill ens ha agradat molt. Dificultat sostinguda però baixa, trams aeris, roca excel·lent, cap assegurança.... Tot genial!

A més, ha fet un dia molt bo. Hem escalat amb màniga curta després de tants dies, i estàvem sols a la paret. Un veritable plaer estar tots sols a la Roca dels Arcs...
 
Arribats a dalt, hem trobat el contrast. L'obaga ben nevada, l'aire fred, i un camí de baixada que ens ha obligat a baixar amb molt de compte, neu, fang, gel,... sort dels boixos i les arrels!

Encara ens ha sortit un dia ben aprofitat!
 

11 de gen. 2010

Una petita hivernal al Cim d'Estela


Aquest diumenge, darrer dia de vacances pels qui en tenim més que els mestres, seguia fent fred, però almenys va sortir un bon sol que ens va animar a tota la colla a pujar cap els Rasos de Peguera. L'objectiu: el Cim d'Estela (a sobre).

Com que volíem arribar a dinar aviat a casa, vam sortir del pla de Puigventós, tot i que és a l'ombra. Així que, quan encara no havíem caminat unes centenars de metres, ja vam parar per tornar-nos a abrigar!
 
 
La pujada pel bosc va ser divertida, hi havia força neu, i els boixos també n'estaven força carregats, però el "savoir faire" dels qui obrien la traça va servir per pujar sense gaires complicacions. Tret d'algun incident menor...

Després del tram que va més pel mig del bosc, arribem la carena seguint un camí ample. Darrera nostre, veiem la serra de Busa i el Montsec (a sota) carregats de neu. Caldrà esperar una mica per anar cap allà.
 
 
Per arribar dalt de tot, hi ha uns petits trams aeris que a l'estiu no tenen cap problema. Però aquest diumenge, amb la neu acabada de caure i ben inestable, la cosa era ben diferent. Només cal veure al Toni per saber com ho vam passar tots en el primer tram, a la sortida d'un cable:



Sense presses, obrint traça i assegurant els passos, vam anar voltant el queixal final seguint les cornises que ens van menar fins el punt més alt.

 

 
Un darrer tram de grimpada amb neu, i el cim! El dia continuava essent magnífic, però la baixada ens feia patir i no hi vam estar gaire estona, dalt de tot.
 
 
Fem quatre fotos, unes ullades als cims veïns tan coneguts, i finalment treiem la corda per assegurar el primer tram més penjat i insegur de la baixada.
 
 
Després, el retorn ja no va tenir més problemes, i en un moment érem baix, arrebossats de neu, però contents del cim i d'haver-nos tret el fred del damunt!

I agraïts d'aquest país tan bonic que tenim al costat de casa!