25 de jul. 2011

Nani a l'esperó sud-est del Naranjo

Dilluns, el segon dia a la vega de Urriellu, el dia es lleva gris i fred, amb un vent gelat que no afluixarà en tot el dia. Com que l'objectiu principal és inescalable, anem cap a l'esperó sud-est del Naranjo, per on discorre una via que te molt aspecte, la Nani.

Pugem abrigats la canal de la Celada i, al coll, ja veiem el nostre objectiu, l'esperó que baixa directe des de la punta oriental de la muntanya, a la dreta a la foto de sota.
Com que ahir això de fer tants llargs seguits de primer o de segon era una mica avorrit, avui ho farem diferent. D'entrada comença el Mohawk, i anirem fent-ne un parell cadascun, a veure si així serà més distret.

La via comença amb unes fissures-xemeneia que semblen més senzilles del que realment són. A la ressenya del Luichy (a sota) està força millor que a la majoria, ja que vam tirar amunt pensant que era tercer, i no n'hi havia gaire, de tercer...
Això si, no vam fer gaire cas de les reunions del croquis, vam fer els tres primers llargs en dos, i la reunió d'abans del flanqueig al primer nínxol i no al segon....

Quan em va tocar a mi, vaig enllaçar la fissura del quart llarg, amb la placa del cinquè, sense massa complicació. La placa és una meravella, una placa llisa, només amb forats i un espit al mig, que costava al principi després d'anar escalant sempre en fissura.
Però el llarg bo de la via va ser el flanqueig. Una tirada gairebé horitzontal, amb un pati espectacular, i on a mesura que vas marxant va augmentant la dificultat. Hi trobem algun clau, però també hi ha alguna fissura que permet protegir-se. El darrer pas abans de la reunió va bé per provar com vas de nervis...

Després puja un bon diedre, amb la roca millor del què sembla, una altra placa de forats molt bona, on cal saber navegar per arribar bé a la reunió.
Aquí el vent ja feia estona que era insuportable i convertia les reunions en una tortura pel fred, i l'escalada en un joc d'equilibri perquè algun cop de vent no et desequilibrés, així que vam optar per sortir per la Cepeda, que està protegida de l'aire de ponent i passar de l'esperó.

De fet, a la ressenya que portàvem, ho recomana, diuen que l'esperó no te massa bona roca. La qüestió és que amb un llarg flanqueig aeri però senzill, ja tornàvem a estar sota el "rompetobillos".

Aquest cop em va tocar a mi, i amb alguns nervis a l'inici del pas i el link cam vermell a les dents, em va sortir la mar de bé. Igual que el pas del forat, ara que ningú em mirava....
Arribats al refugi, les previsions encara eren pitjors que el dia abans, va ploure tota la nit i, al matí, vam decidir marxar d'allà, després de veure l'estat en que estava la cara oest. Ha quedat pendent per un altre dia, ara que ja sabem on és!

22 de jul. 2011

Cepeda a la cara est del Naranjo de Bulnes

Dissabte passat vaig marxar molt motivat cap al picu Urriellu, o Naranjo de Bulnes, com sempre n'havíem dit. No hi havia estat mai, sempre per una cosa o per una altra, mai havia tingut l'ocasió d'anar a tastar el seu calcari. A més, marxàvem engrescats amb la possibilitat de provar alguna via de la paret oest. Amb el Mohawk i l'Ozzy, companys irrepetibles, encara que a vegades em sentia com el Contador entremig dels germans Schleck!

El viatge és llarg, però volíem sortir del cotxe entre les 4 i 5 de la tarda per ser a sopar al refugi, i ho vam aconseguir.Ni la caminada d'aproximació és tan llarga com diuen, en poc més de 2 hores ja hi érem, ni el sopar valia gaire la pena....

El què si que valia la pena era la imatge de la muntanyota a mig camí (a sobre), o des del refugi. Amb la paret oest que brilla amb llum pròpia.
La nit de dissabte a diumenge va ser força moguda, i plujosa. Al matí tot era moll i emboirat, estàvem convençuts de que seria un dia llarg i avorrit al refugi, però la cosa anava millorant i vam acabar tirant cap amunt a veure si hi havia alguna possibilitat. Estàvem tan fotuts, que amb la directa dels Martínez ens conformàvem....

Però el cel blau per damunt de les boires ens van girar l'ànim, i vam tirar cap a la Cepeda de la cara est, una de les més clàssiques del Picu. Feia fred i les boires anaven i tornaven contínuament, però això també afavoria la tranquil·litat i, encara que costi del creure, vam estar-hi sols un diumenge de juliol...

Els detalls de la via estan per tot arreu, així que me'ls estalvio. Trobareu una bona ressenya al bloc dels Kutres, entre altres.

Vam repartir-nos els llargs per meitats, i a mi em va tocar la primera part. Just començar a pujar, i és començar a gaudir: bona roca i poc equipament, però amb possibilitats d'autoprotecció força grans. La Meravella! Si hi afegim l'altre gran ingredient, és a dir, la navegació per la paret i els dubtes constants, tenim la trinitat ideal per escalar en paret.
Després d'uns llargs de fissura poc complicats, s'arriba a una bona placa de forats, sense que el grau sigui mai massa alt. Això si, cal saber-hi navegar una mica.
Al sisè llarg el Mohawk es posa al davant, i farà els tres darrers. La veritat és que creiem que eren 10 llargs, però amb 8 arribes dalt. Potser el sisè llarg és el és difícil de trobar de la via, llarg flanqueig ascendent a l'esquerra, i fes reunió on vulguis, que no està equipada. Després continues seguint el diedre cap amunt fins arribar a una petita plaça, on fem la setena reunió.

Aquí ens espera el pas més famós de la paret: el "rompetobillos" (trenca turmells, a sota). La veritat és que el pas és un de tants desploms estranys de V+, que costa de saber-lo agafar. També que si caus sortint del pas, piques a terra, però això es veu cada dia a tot arreu. El pas està assegurat amb un espit, però a la fissura hi entra una mica de tot.

El Mohawk l'agafa amb ganes, pasa l'espit, assegura fàcilment la sortida amb un link cam vermell i en un moment és a dalt. Curiosament a mi em va costar entrar al pas, i a l'Ozzy sortir-ne, però ja sabem que és qüestió de com els agafes, aquests pasos.
Després del pas toca el forat que dóna accés a l'amfiteatre sud, i a mi em va costar força més que el pas famós!

El temps seguia inestable, amb les boires que tan aviat tapaven el sol com s'obrien, però amb uns minuts de grimpada érem al cim desitjat. 

Després desgrimpada, quatre ràppels i desfer la canal de la Celada fins el refugi, a rumiar quina en fem demà.

14 de jul. 2011

La vall d'Ossau, darrera guia de la factoria Luichy

Acabo de rebre la darrera producció de la factoria Luichy, una guia d'escalada de les valls franceses situades al nord del coll del Portalet.

A més de les escalades al Midi d'Ossau, estrella de la guia, també hi trobem descrites les vies de les zones d'Arremoulit, Larribet i Gourette, com a més inmportants, a part d'altres situades al voltant de Larruns.

La guia s'assembla força a les altres, en format, resulta agradable i a primer cop d'ull es veu molt interessant. He trobat especialment ben feta la part geològica i la descripció dels tipus de roca de cada sector, una tasca difícil donada la gran varietat existent (però potser no ho hauria de dir...).
Fullejant-la, he descobert sectors que no coneixia com les calcàries genials de Gourette (a sobre), he recordat vies que fa temps que tinc a la llista i que ja estan una mica empolsinades, com per exemple Les tribulations de Franska, al pic d'Artouste (a sota) i he recordat alguna escalada antiga com la del diedre est de la Pene Sarriere, encara amb botes, o a la nord del Gran Pic d'Ossau.

I també s'ha destapat la capsa dels somnis...

Que tingueu tots un bon estiu!!

12 de jul. 2011

L'esperó del místic a la roca d'Esparraguera

Dimecres passat, quedem amb la Lu per fer-ne alguna de tarda a Montserrat, i anem decidits a provar la Queralt-Ona, damunt del Monestir. A Monistrol, ens trobem amb el Mingo i el Jaume, que marxen cap a sota Sant Jeroni.

Dalt del Monestir ens tornem a trobar a l'aparcament, quan competim a veure qui aparca més amunt! Ens separem, tirem cap a peu de via, i allà ens trobem al Joan Asin i al Toni que ens han avançat. És una mena de trobada blogger espontània... Que sembla que són les que funcionen millor!

Sabíem que la via encara estava una mica tendre, i veient baixar pedres, ens desplacem al costat, a l'esperó del Místic, que ja coneixia però que gairebé no recordava. A sobre he posat la ressenya del Luichy que aquell dia no duiem, però com diu la cançó, al final ens en sortim!

I just començar, em van venir a la memòria els bons passos i la seva bona roca. Sobretot el primer pas dur, on cal apretar a la fissura de la dreta per enganxar una bona presa que permet de seguir sense problemes. Després la dificultat afluixa i ben aviat estàs a la reunió.
El segon llarg és d'aquells que no tenen res a veure si els fas de primer o de segon. Bé, la majoria són així, però aquest especialment. L'altra vegada a mi em va tocar de segon, i el vaig gaudir com un ximplet, però de primer la cosa canvia, sobretot perquè t'adones de com allunyen els parabolts... Tot i això, un llarg per enmarcar!

Després ve el tercer, amb un inici dur i la resta anar fent. Això si, la roca sempre molt bona.
El darrer començar interessant, amb un flanqueig divertit de dreta a esquerra, i continuar recte cap amunt. Te algun passet, però la veritat és que, després d'haver fet el segon llarg de primer, la resta ja ve de baixada....
Mentre mirem a unes cordades fent la veïna Directa Americana, rapelem cap avall. Dos rappels de 50/60 m ens deixen al peu de via, des d'on fem via cap a la cervesa que ens espera.

7 de jul. 2011

La Muga, un cim mig oblidat de la Cerdanya

Dissabte passat, mentre prop de 400 atletes anaven escurçant la distància que separa Núria de Queralt, acompanyat de quatre bones amigues vam anar a la Muga. Una de les muntanyes del nord de la Cerdanya menys conegudes, situada davant mateix dels Pessons.

Sortint de can Jan de la Llosa, són uns 1.400 m de desnivell. Nosaltres els vam fer seguint les marques del sender número 26 de la Cerdanya, fins a sota mateix del cim.

D'entrada cal explicar que, a cal Jan, et fan pagar 2 € per deixar-hi el cotxe. És a casa seva, així que hi tenen el dret. L'altra opció és deixar-lo a Viliella i caminar una mica més.... D'aquí vam seguir la vall de la Llosa fins la cruïlla de camins.

Revolt rera revolt, vas travessant el bosc fins arribar a la carena, on el paisatge s'obre i ja veus el cim al fons.
Arribant a la coma de la Muga ens plantegem per on pujar. Finalment decidim tirar pel dret, buscant el millor camí del vessant. Són uns 500 m de desnivell que cal pujar de cop.

Darrera nostre, la tossa Plana de Lles ens va vigilant (a sobre). Sabem que, en el moment en que sembli que estem a la mateixa alçada, ja faltarà poc per arribar dalt de tot.
El dia es manté extraordinari i, pel fet de tractar-se d'un cim lleugerament separat del la linea principal, la vista és molt bona. Sobretot damunt de la barrera nord dels Pessons, la portella Blanca dÀndorra, la Vallcivera, els cims andorrans i de l'Arieja....
La baixada la fem anant a voltar pels estanys de la Muga, un recorregut més còmode pels nostres ancians genolls.

Arribats al bosc, veiem unes fites que sembla que baixen per un camí diferent i les seguim, tot i que el camí no és massa evident. Finalment ens porten al fons de la vall, fent una bonica volta que ens ha ajudat a conèixer millor aquest racó de la vall de la Llosa. Aquí hi trobareu el track per GPS.

5 de jul. 2011

Àrea de servei, entrant pel Camí de l'Alsina, a la Miranda del Pas dels Francesos

Dijous passat, amb el Jaume, vam tornar a la zona del Monestir.  Una aproximació còmode, vies a l'ombra i molt bona roca, són ingredients més que suficients per tornar a la zona.

A sobre he deixat les ressenyes de les dues vies, extretes de la web del Luichy. Nosaltres vam entrar pels dos primers llargs del Camí de l'Alsina, una via que ja havia fet, però saltant-me estratègicament el primer llarg.... Així que tan sols vaig repetir el segon llarg.

Sort que al Jaume li agrada començar, perquè vaig trobar molt dur el començament del Camí. Sobretot en fred. De fet, fins i tot a ell li va costar, el què dóna una idea de que no el regalen. Preses petites, roca patinosa, passos poc evidents.... Cal estar en molt bona forma per fer-los bé i d'una tacada!
El segon, tot i que encara n'està més, de patinós, i que et jugues picar a terra en cas de patinada és tota una altra cosa. Després d'un parell de passos que costen d'agafar i d'alguns dubtes, la cosa es tomba i es deixa anar fent fins al bosc.

Allà vaig continuar pel camí, cap a la dreta, per fer reunió en una alsina al peu del tercer llarg, i primer de l'Àrea de servei.
L'Àrea de servei és una via peculiar, perquè el primer i el darrer llarg no tenen res a veure amb els dos del mig. La via comença amb una tirada molt curta i sense cap complicació (a sobre) que et porta fins al peu de les dificultats.

El llarg següent, en canvi, és llarg i difícil. Els primers passos són bastant desplomats, amb una roca increïble i presa petita, on vaig pujar en A0. La veritat és que aquest primer tram em va superar per tot arreu. Després la via es torna més humana, continua difícil, però es deixa fer, i la roca segueix sent molt bona.

Un llarg que em va recordar el darrer del Camí de l'Alsina, però bastant més dur.
El Jaume, en canvi, va pujar sense problemes. Bé, amb alguns problemes, però va treure el tram en lliure. Després ja només va haver de gaudir de la resta del llarg. A dalt ja se'l veu que te cara de felicitat!

El cinquè llarg tornar a ser entretingut, tot i que a mi em va agradar molt. Hi ha un parell de passos difícils en una petita bauma on cal flanquejar cap a la dreta, però la resta és d'anar pujant.
Després d'un darrer llarg de tràmit, al final, més de V- que de IV+, ja només quedava gaudir de la llum del capvespre, mentre observàvem a un parell de cordades que, a aquesta hora tardana, encara estaven al segon llarg de la Gómez de la Prenyada.