31 de gen. 2013

Pic de Pedrons

Diumenge al matí vam agafar els esquís amb la Maria i el Pep, per anar a veure com havia anat això de les nevades cap a l'Arieja. Davant del risc d'allaus, optem per un cim clàssic d'inici de temporada, el pic de Pedrons, on el risc és sempre molt baix ja que l'itinerari va sempre per carena.

La travessa del coll de Pimorent espanta una mica, amb grans gruixos de neu a banda i banda de la carretera. Es coneix que aquesta vegada ha nevat de veritat!

Aparquem el cotxe poc abans de l'edifici de la duana francesa i ens sorprenem de no trobar-hi cap traça. No és senzill ser els primers en aquest cim tan transitat...

El dia no és gaire bo, el cel està tapat i amenaça més neu, així que marxem amunt pensant a veure fins on arribarem.
Mentre pugem, veiem que les carenes estan realment pelades (a sobre, pic de la Mina, a sota, pic dels Pedrons), i que a la baixada ens haurem de treure els esquís en algun tram massa pedregós.
Mica a mica el temps es va emprenyant i, quan arribem a l'avant cim, es tapa i comença a nevar lleugerament. Com que el cim en ell mateix en aquest cas importa poc, ja que hi hem pujat moltíssims cops, ens enfilem a l'avant cim i tirem avall per aprofitar una mica la visibilitat que encara hi ha.
La neu està força pesada en alguns llocs, però la major part del descens és sobre una neu boníssima, dura però no gaire, que permet que arribem a baix enmig d'una sensació d'inmens plaer per l'esquiada!!

Una bon ruta repetida tants cops i en condicions tan diferents, com per exemple aquesta del 2008.

17 de gen. 2013

Penyes Altes de Moixeró, volta pel vessant sud

A l'hivern, el vessant sud del Moixeró no en sol acumular massa de neu. En qualsevol cas, la seva orientació fa que no trigui gaire a marxar. És el que hi va passar amb les nevades de primers de desembre, el que hi passarà aviat amb la darrera nevada.

La meva ruta preferida, és la que surt de la cruïlla de Gréixer, i puja per l'agradable fageda cap a la font de la Cabrera. Passat Grèixer anant en direcció al coll d'Escriu, cal agafar una pista desdibuixada que marxa en direcció nord just arribats al primer torrent.

Travessar una fageda sempre genera una bona sensació, tot i que ara és quan trobem els arbres més despullats. A més, tot el primer tram se segueix una antiga pista de desembosc que puja plàcidament pel bosc tot fent marrades.
Més amunt, el camí es va estrenyent i el paisatge es va obrint. Passada la font, ens ajuntem amb el camí que ve des del coll d'Escriu, millor marcat que el nostre. 

Davant nostre apareixen el Cadí i el Pedraforca, amb una bona perspectiva de la cara nord de la muntanya.
Abans del coll de Cabrera fem una pujada més forta, i amb un llarg flanqueig i una altra pujada arribem al coll Dental i a la carena del Moixeró. No hi ha gaire neu, a part d'algunes fondalades més obagues, i la poca que hi ha està força glaçada. Avui també apreta fort, el vent.

Cap al nord, a la carena fronterera de la Cerdanya tampoc se n'hi veu gaire, de neu. Suposo que ara ja deu tenir un aspecte ben diferent!
Al tram de bosc d'abans del cim si que n'hi ha de neu acumulada, i molts trams glaçats que fan patir de cara a la baixada. Però ben aviat arribo a dalt, encara que avui no m'hi estaré gaire al cim, el vent continua bufant fort i no escalfa gaire.

Per baixar reculo fins al primer coll des d'on es pot baixar a buscar el camí de la canal de la Serp. Caminar pel vessant sud es fa molt més agradable que pel vessant nord. I a mesura que baixo, la manca de vent i el sol que comença a escalfar, fa que arribi a baix en màniga curta!
Al tram final abans d'arribar a Grèixer, sempre hi ha temps d'entretenir-se a reconèixer els afloraments de riolites tan característics de la zona. I és que la riolita és una roca volcànica ben curiosa, ja que té una composició química semblant al granit. Aquesta es va formar ja fa temps, concretament durant el Permià (Paleozoic), fa uns 260 milions d'anys.

Als voltants de Grèixer és l'unic lloc de Catalunya on la podem veure, i també en trobarem al Cabo de Gata o a Scandola (Còrsega), que són els altres llocs propers on n'hi ha. Aquí la veurem gairebé sempre de color vermell, amb alguns franges verdoses, i amb una estructura de bandes milimètriques formades per la solidificació de la lava damunt dels relleus del terreny en aquella època. El gruix total de les diverses colades de lava arriba als 400 metres.

Les riolites no són la única curiositat geològica d'aquest itinerari tan interessant, però si la més rellevant.

Si el voleu seguir, a sota us deixo el mapa del recorregut, i al wikiloc, el track.

9 de gen. 2013

Dinastia, a Canalda

Aquest dissabte hem tornat a escalar amb el José Manuel, i hem tornat a Canalda. Aquest cop ens hem decidit per la curta i teòricament senzilla via Dinastia, a l'extrem oest de la paret. A sobre he posat la ressenya dels Kutres, tot i que al blog de l'Edunz també hi trobem una altra bona descripció de la via.

La veritat és que les ressenyes (qualsevol) no fan gaire justícia a la via, nosaltres l'hem trobat força dura i amb passos prou malparits que no sempre tenen la roca que ens agradaria. Normalment els passos durs estan protegits, però sempre des d'un tros avall i, en algun cas, amb claus dubtosos. Però ja se sap que, a qui no li agradi l'aventura amb risc, millor que no escali a Canalda!

El començament de la via és força evident, amb quatre o cinc espits lluents que t'ajuden a passar un desplom (a sota), després d'una placa desequipada amb roca dubtosa on les preses es trenquen (en puc donar fe!).
El més divertit del llarg, a part de la sortida de l'artificial, és el penúltim desplom que trobem abans d'arribar a la reunió. Un desplom on cal encongir-se a dins del forat i intentar d'anar a la dreta sense gaires preses...., i una bona suada!

El segon llarg comença de forma similar, amb uns passos d'artificial i sortida entretinguda. Després un trajecte en forma d'arc farcit de desploms, on no perdrem gaire temps amb les assegurances, primer més aviat cap a l'esquerra i després clarament cap a la dreta a buscar un parell d'espits. 

Un tram on cal tenir les idees clares....
El company té un petit entrebanc i baixa a donar-me l'alternativa..... Mentre el despenjo m'adono que el llarg realment desploma!!

Mentre pujo, al·lucino de la sang freda que ha tingut. Arribo als espits i m'ho miro. Potser es pot arribar al clau escalant, amb un flanqueig a la dreta, però veient l'estat de la roca trio l'altra opció. Estirant-me molt damunt de l'estrep puc xapar el clau, que em permet d'arribar a la reunió per un diedre força podrit (a sota, a la foto que em va fer l'Edunz). 
Després arriba el tercer llarg, que consisteix en un curt flanqueig a l'esquerra seguint una mena de cornisa.
El quart comença amb el típic desplom d'Ae, per anar marxant en diagonal a l'esquerra fins arribar a un tram de roca molt trencada amb dos claus. d'aquí cal sortir-ne clarament per la dreta, buscant la millor roca, per uns desploms on no hi ha res ni cal que intentem posar-n'hi!

Aquest tram final del llarg em va fer patir. Intentava no pensar gaire en una possible caiguda sobre aquests claus mig sortits clavats en un tram terrós de la paret....

Per rematar la via, al cinquè llarg hi ha un dels passos obligats més difícils de la via. Després de dos passos d'Ae, cal sortir en lliure a buscar el segon espit, però almenys aquí el material permet de provar-ho amb seguretat!
Després del segon espit ja només queda una fàcil arribada cap a la cinquena reunió. 

Estem acalorats i assedegats, hem enganxat un dia tòrrid, encara que sigui 5 de gener. Tot i que em sembla que encara que hagués estat glaçant hauríem arribar igual de suats! Són aspres aquestes vies canalderes!!
Després d'un flangueig cap a l'esquerra, enllacem dos rappels de 55 i 35 m i ben aviat som a baix.

6 de gen. 2013

Pic de Morters, pujant per Camporells i tornant per la vall de Galba

Enguany, prop de Berga, al Capcir és dels pocs llocs on encara hi podem trobar una mica de neu, tampoc massa..., així que amb el Toni, per treure'ns de sobre el mono, hi vam anar a fer la darrera sortida de l'any. 

Aquesta llarga volta del pic de Morters, sortint i arribant a les pistes d'esquí de Formigueres, em va agradar molt més del què preveia. Sobretot pel punt de salvatge que té la baixada per la vall de Galba.

Després de deixar-el cotxe a l'estació d'esquí, pugem per les pistes de la dreta fins arribar al final del telecadira, a la carena de la serra de Mauri.La primera part de la carena encara està en bones condicions, però cap al final el vent ja s'ha emportat la neu i fins i tot ens hem de carregar els esquís a l'esquena una estona.

Arribats al final de la serra, abans de baixar cap els estanys de Camporells, veiem el nostre llunyà objectiu, a la dreta de la foto de sota (el de l'esquerra és el puig Peric).
Per sort la neu està força dura, i permet una bona baixada cap els estanys pel mig del bosc.

Després, toca tornar a posar pells i envoltar-los. Nosaltres vam seguir unes traces rrònies i vam passar els estanys per l'esquerra, quan per la dreta és molt més curt.
Després, l'itinerari és força evident, enfilant els pendents solells del Morters que permeten de pujar a la carena.
Però arribats a dalt, encara falta un bon tros pel cim. Un tram de carena molt planer i la darrera pujada fins el cim per la pala sud, un vessant que ens permetrà gaudir d'una bona baixada.

Dalt del cim, una ullada cap a la Dent d'Orlú, i tirem avall, que la tornada és força llarga!
La baixada cap a la vall de Galba no és tan senzilla com imaginàvem, però no per això deixa de ser molt bona i amb algun tram espectacular. 

Del cim baixem per la pala sud i girem cap al coll, on enganxem tot de petites pales, dretes i estretes, que ens permeten de baixar sempre esquiant sense haver-nos de descalçar, sempre en direcció nord. Quan la vall gira a l'est, hem d'anar en compte de no ficar-nos al fons de la vall, si no anar flanquejant pel vessant de la dreta, pel mig del bosc i buscant els trams més oberts, per anar a buscar la pista poc abans de la cabana de la jaça de la Llosa.

Com la neu estava dura i, a estones, glaçada, es baixa molt bé per tot arreu.
Després d'arribar a la pista, ja només cal seguir avall, per la vora del riu. A partir de la segona barraca la pista d'estiu es converteix en pista d'esquí de fons que permet una progressió ràpida fins que som sota les pistes de Formigueres. Llavors caldrà tornar a posar pells i fer la darrera pujada pel mig del bosc.

Arribant a les pistes, ens va venir a veure un magnífic gall fer (a sobre). Sorprèn que s'acosti tant a les persones..., tot i que amb la pudor de suat que fèiem, potser el vam despistar!

Un bon recorregut, molt recomanable tot i el poc desnivell i el llarg recorregut (22 kms), que podeu veure a sota i al wikiloc.

4 de gen. 2013

Una volta per la solana del Catllaràs, el puig Lluent des de Castell de l'Areny

Des de Castell de l'Areny, un camí molt agradable que travessa una roureda excepcional, s'enfila en diagonal per la solana en direcció a Sant Romà de la Clusa. Passa per un primer collet i després, mica a mica, va guanyant alçada. De tant en tant, els arbres deixen entreveure el petit nucli de Castell de l'Areny, a sota.

Aquesta caminada no la fem sols, ens acompanya el Caçador, almenys és el nom que vam donar al gosset que ens va seguir ben pacient durant tota la caminada....

Quan el camí arriba a la carena, el canvi en la vegetació és radical, passem de l'assolellada roureda a una fageda tancada i freda que ens acompanya fins a Sant Romà.
El camí continua pujant cap a llevant, davant del Sobrepuny, seguint la torrentada. Ben aviat endevinem el cim del puig Lluent al final de la carena, és el més pelat d'arbres i el que té la millor vista.
Des del cim, girem cap a ponent, fins arribar a pla de l'Orri. Aquí canviem de vall per començar a baixar tot travessant una finca plena dels cavalls del projecte Miranda, que utilitzen per fer teràpia.

Aquí el gos s'ens esvera una mica, però no és nostre i no sabem gaire què fer-hi!

Baixem per la pista i ben aviat tornem a ser a Sant Romà de la Clusa, on recuperem el camí de pujada.
Acabem la caminada baixant per la roureda que ens torna a Castell de l'Areny.

Una bona volta pel Catllaràs, que podeu veure a sota, un massís d'aquells on cal anar-hi de tant en tant!!