12 de març 2013

Vies Per Tutatis i Regular, a la Roca Narieda

Darrerament em costa sortir perquè estic més enfeinat del compte, però aquest diumenge ens hem escapat amb el Pep a la roca Narieda. Feia temps que em mirava la combinació de dues vies del Millet i l'esquema que en va fer el Xavi Grané (a sota) aprofitant la seva mateixa ressenya de la Gran Manitú.

Quan arribem al peu de la paret està regalimant aigua per tot arreu, però fa bon dia i pensem que ja s'eixugarà. Potser és per això, però la temperatura és ideal i estarem sols a la paret.
Mentre pugem, mica a mica la paret va perdent aigua, però el primer llarg de la Gran Manitú, per on comença la via, encara no se n'ha assabentat i continua fent les feines de torrentera! Sort que és senzill i el Pep ho va trampejant prou bé.

El segon segueix uns passos la canal, i després marxa descaradament cap a l'esquerra, a buscar un magnífic esperó, molt compacte i molt equipat. De fet, tret del primer llarg, les poques assegurances que portem només serviran per posar pes al baudrier....

Aquest segon llarg ja té un pas una mica picant i ens ensenya qui serà el tarannà de la via...., entre parabolts i ponts de roca.
Un tercer llarg molt bonic, més senzill que el segon, porta a un quart que fa d'enllaç amb la gran placa del centre de la paret.

Aquí la via va per la vora de l'esquerra. És un llarg semblant al de les vies que també la creuen, adherència pura. Al principi costa, i mica a mica t'hi vas adaptant i es deixa fer més o menys bé, tot i que de tant en tant,  hi ha algun passet on cal anar bé de nervis.
El sisè llarg, encara dins de la placa, és el que vaig trobar més difícil, sobretot quan la via prescindeix de la verticalitat i comença a marxar de flanqueig. 

La roca es va tombant però també va perdent les micropreses que permetien pujar amb una certa confiança. 

El Pep va pujar força més còmode gràcies a uns gats supertècnics de última generació (uns Kamet), que em sembla que ja només fabriquen per a ell!!
El darrer llarg de la Per Tutatis (a sobre), enllaça amb una altre via que ve de l'esquerra i et deixa a una feixa des d'on pots escapar-te fàcilment cap al camí de baixada.

Amb un flanqueig caminant cap a la dreta, després de la reunió de la Gran Manitú, trobarem la primera reunió de la via Regular. Una via que suposo que porta aquest nom per la gran regularitat de les seves quatre tirades.

Les tres primers són força senzilles, mai pugen més del IV+ i costa saber quina és quina de tant igual com són (a sota, primer dels quatre llargs). Són llargs distrets però potser un pèl sobre equipats pel meu gust.
En canvi el darrer, el que porta fins sota mateix del cim, és molt més interessant i aquí el Vº ja senyoreja una mica, tant a la placa com al tram final més vertical.

I aprofitant que la via acaba allà mateix, que menys que fer-nos una bona foto de cim abans de baixar a hidratar-nos al Tahussà!!

5 de març 2013

Via Hiwatta a la Miranda de les Boïgues

Aquesta via ja la vam intentar fa temps amb el Toni, en una agradable tarda de primavera, però el tram final del segon llarg se'ns va travessar i vam haver de girar cua. Aquest diumenge al matí he tingut l'oportunitat de tornar-hi amb en Mohawk, una bona garantia gairebé sempre!

Ara ja sabia que no ens en podíem refiar massa de la ressenya clàssica (a sobre), amb una graduació clarament infravalorada.

Vaig començar fent el primer llarg, que ja coneixia i del que en conservava un record boirós. Però el primer pas per aixecar-me de terra em va tornar ràpidament a la realitat!! Després, un flanqueig còmode i un tram de 6b que vaig fer en A0 amb passos molt llargs (sort de l'estrep!). Després, una sortida poc difícil en lliure et deixa a la reunió, dins del forat.

El company, tot i estar lesionat, ho encara en lliure i se'n surt molt bé. Tot i que algun pas se'l va haver de mirar més del compte....
El segon comença amb un aeri flanqueig cap a l'esquerra, fins a la vora del llavi, per enfilar-se en tendència a la dreta, a buscar una canaleta. És tot un espectacle veure'l pujar en lliure, en un tram marxat com a 6c a la ressenya!!

Jo m'ho agafo fent A0's, tot i que cal combinar-los amb sortides curtes en lliure força fines! 
El segon tram del llarg, teòricament més senzill, és ben exigent, amb passos que costen de veure i enmig d'una verticalitat que no afluixa gaire....
Mentre els dos primers llargs estan ben protegits amb parabolts que allunyen, però on no et pots fer gaire mal, el tercer és ben diferent.

Comença amb una volta cap a la dreta enllaçant un merlet, per tornar a la vertical i fer una bona excursió fins al bombo de més amunt. Un tram curt i ben protegit marcat de 6a-, força més senzill que alguns V's de més avall, i després ja afluixa. 

Afluixa però també desapareixen els parabolts... Sort d'un antic burí que es troba camí de la reunió de l'aresta!! És un d'aquells trams montserratins on cal anar molt sobrat en el Vº desequipat, i que tots coneixem com són i quin pa s'hi dóna!
Després només queda acabar d'arribar al cim, on coincidim amb els que ha pujat per la Montpart i per l'aresta....

Per baixar triem el rapel, seguint la línia de la Grimpanautes, uns 10-15 metres després de la sortida de la Montpart. Un parell de rapels (20 i 55 m) ens deixen altre cop al peu de la paret.

En resum, una via dura i exigent que, tot i la seva poca llargada, et dóna una gran sensació d'haver escalat! Ara entenc perfectament perquè no s'escala gaire.....