25 de jul. 2013

Carreras-Nicolau-CADE a la Miranda de la Portella

Una tarda calurosa, de l'antiga tongada de calor que va fer abans de les pluges, ens vam retrobar amb el Jaume (que ho explica de forma més que detallada al seu blog) per anar a buscar l'ombra en alguna paret montserratina que estigués a l'ombra, cosa prou complicada perquè la major part de les opcions ja les havíem aprofitat altres estius, i quedaven poques possibilitats.

A primers de Juliol, quan el sol pica en vertical. encara costa més, però finalment vam acostar-nos a Agulles, als diedres i xemeneies d'aquesta cara NW. Curiosament, cap dels dos coneixia la via i ell en portava la ressenya.

Després de fer una aproximació força aproximada, i no anar ben bé per on tocava, vam arribar a la cornisa del peu de via. com sempre, va sortir ell primer. En un primer llarg de roca mediocre i sense gaire història, almenys anant en A0/A1.
El segon llarg comença en un diedre que es va tancant per convertir-se en xemeneia, cada cop més estreta, fins al punt que en el tram d'abans de la reunió em vaig haver de penjar la motxilla de l'entrecuix per poder pujar amb un mínim de comoditat.

Un llarg molt menys equipat que el primer, però amb una roca igualment mediocre. 
Després ja només tocava sortir per la CADE, via que tots coneixem bé, amb un roca molt bona i algun tram prou espectacular.

Tot i això, a la tercera reunió ens vam fixar que els parabolts estan clavats en un tros de roca que està a punt de caure. Parlant en temps geològic, de forma immediata, parlant en temps humà, penso que abans de 100 o 200 anys allò se n'ha d'anar avall.
Després ja només calia fer el curt darrer llarg, per baixar en direcció al coll de la Portella amb un rappel també ben curtet.

La cara de satisfet del Jaume ja diu que va ser una curta però bona escalada, tot i servir sobretot d'excusa per poder-nos retrobar! Que costa molt!! 

17 de jul. 2013

Valls de Riberola i Planès, i cresta de l'Anyeller

Quan la calor apreta, les valls i carenes que baixen cap a l'Alta Cerdanya i el Conflent solen ser molt agraïdes. Aquesta vegada vaig voler conèixer les valls de Riberola i Planès, en una ruta circular que també fa un tram força llarg de carena. I a mi les carenes m'agraden especialment!

Des del nucli de Planès només cal agafar el GR-10 que marxa cap a l'est, inicialment en forta pujada i després ja de forma més relaxada, a travessar la carena i entrar a la salvatge vall de Riberola. Ben aviat veig el primer objectiu, el pic Rodó (a sobre), que sembla ben defensat i costa de veure per on s'hi puja.
Passat el refugi de l'Orri, amagat en una raconada, deixo el GR i continuo amunt per l'eix de la vall fins que endevino una canal molt dreta i ben marcada que puja fins a un coll situat al nord del pic Rodó. Una canal sense camí i que puja amb ganes, així que ben aviat sóc a dalt del cim.

Aquí comença la cresta de l'Anyeller, poc complicada però bonica i amb passos prou espectaculars. 
En general, la cresta segueix el fil de la carena, o alguna cornisa penjada ara a un costat, ara a l'altre. La roca és molt bona, un gneiss consistent, almenys fins al final on es va transformant en esquists més delicats. 

A aquesta zona i a la vall de Núria la geologia és força senzilla. Tenim les cingleres més marcades, que solen ser de gneiss, i les carenes més arrodonides, sempre d'esquists. I entremig unes franges blanquinoses i amples, de marbre, i altres més estretes i més blanques, que són filons de quars. Amb aquestes quatre notes de roca podem compondre la major part de simfonies, sense desafinar massa.

Des del pic de l'Anyeller creuem el camí de la vall de Riberola que havíem deixat, i ens enfilem per la carena fins el cim del Nou Fonts.
A partir del pic de l'Anyeller comença el concert de carenes, Nou Fonts, pic d'Eina, Torre d'Eina (a sota) i així fins el Cambre d'Ase.

Mentrestant, el temps s'ha anat enfosquint una mica i en algun moment pateixo per si em mullaré o no, però finalment les tempestes marxen cap al sud, així que caminant en direcció contrària me n'aparto com aquell qui diu, sense voler.
Des de la Torre d'Eina, el Cambre d'Ase encara es veu llunyà, però a sota ja veig la vall de Planès, per on he d'acabar baixant.

Finalment arribo al cim principal del Cambre d'Ase, que té un aspecte ben diferent de quan hi vaig pujar el passat mes de febrer. Llavors acabo d'arribar al cim oriental i busco el camí de baixada, que no hi és, així que baixo per on penso que anirà millor, entremig d'herbassars i matollars de bàlecs i nerets, fins trobar el camí principal de la vall de Planès.
El camí és realment bonic i agradable, va baixant de forma suau entre els prats i no voldries que s'acabés mai, fins que després de creuar una pista, es fica al bosc i comença a baixar amb més força seguint unes marques grogues que et porten directament a Planès.

Allà, abans d'arribar al cotxe, em paro a veure l'església de la Mercè, romànica del segle XI, i amb una planta ben curiosa que diuen que és la superposició d'un triangle i un trèbol.

Una ruta que em va permetre gaudir durant 8 hores d'aquestes valls i carenes, i que la podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

14 de jul. 2013

Passejada pels parabolts grocs de Gorros

Les ganes d'escalar metres i de retrobar-nos amb en Petrus, van fer que amb el Toni ens fixéssim en la combinació entre les cares nord de la Cara de Mico i la Gorra Frígia, a Gorros, ràpides d'accés gràcies al funicular, i senzilles de trobar gràcies a les cremalleres de parabolts grocs que les asseguren.

Vam començar per la Infidel, una via on només cal veure que, al segon llarg, 7 bolts asseguren menys de 30 metres de IIIº, per endevinar el seu caràcter. 
Tot i això, la via és divertida, sobretot si només xapes les assegurances que calen. Si no, és un tip de xapar o desxapar que no et deixa ni gaudir de l'escalada! I el primer i el darrer llarg tenen alguns trams que valen la pena!

Després un curt rappel et deixa molt a prop del camí de serrat de les Lluernes, i un flanqueig evident ens porta al peu de la cara nord de la Gorra Frígia.
Allà engega, entre altres, la via Òptima, amb un inici prou interessant. Sobretot pels puristes a qui no agraden els arbres!!
Després la cosa va afluixant i, tret del flanqueig fàcil però bonic del tercer llarg, seguit d'un diedre prou dret, la via no deixa de ser això, una bona passejada per les parets tumbades de Gorros!

2 de jul. 2013

Diedre de primavera a la Dent d'en Rossell

Des de que tots dos som pares novells que no havíem a tornat a escalar junts, amb el José Manuel, però ara que la seva filla ja té cinc mesos i el meu menut dos i mig, podem dir que ja tenim la vida prou reorganitzada com per anar-hi tornant. Així que aquest dissabte hem quedat al Ripollès per tornar a la Dent d'en Rossell.

Dos dies després de la Dent d'Orlú, torno al gneiss, però aquí més vertical i menys equipat, un estil d'escalada totalment diferent.

Quan vaig venir el primer cop, vam aproximar per dalt, des de la pista de Fontalba, i aquesta vegada hem preferit venir des de Queralbs per tastar la diferència. I la veritat és que m'ha agradat molt més d'anar-hi des de baix. Ara alguna estona haurem de provar de fer-ho lateralment....

A sota hi deixo una ressenya del Luichy, molt correcte.
El primer llarg el comença el José Manuel, que la llei de la palleta més curta ha dictat sentència. I es tracta d'un llarg força senzill, però on no es pot protegir massa bé i amb uns passos abans de la primera xapa, a uns 20 metres de terra, que fan dubtar. Després algun pas estrany i ple de vegetació et deixa a la reunió, clarament a l'esquerra.

El segon llarg engega per una cornisa a la dreta plena de roures, per pujar després cap a la placa i una marcada fissura. Aquí ja comencem a veure de què anirà avui la via, passos balmats i bones preses de ma. I també bones fissures per si cal autoprotegir-se!
Dalt la segona reunió, mirant cap amunt i cap avall, entenc una mica el nom de la via, ja que tota ella és un esclat de vegetació i del despertar primaveral de la vida! Potser "jardí botànic" hauria estat més encertat, però....
Arriba el company i s'enfila per les herbes a buscar el marcat diedre del tercer llarg. Un diedre curt però molt bo, on cal anar ben obert de cames i amb menys vegetació de la que sembla!

El quart és el més llarg i sostingut, una placa fina de presa petita porta a una bona fissura que es puja mig en bavaresa fins un sostre. Allà, la roca no té gaire adherència i una patinada d'un peu em dóna un petit susto però aconsegueixo no caure i sortir bé cap a l'esquerra. 
El darrer tram del quart llarg són uns murets verticals i amb un pas curt força cabró, protegit per un espit. A la sortida, s'arriba a la reunió marxant cap a l'esquerra per evitar la molsa.

Una meravella de llarg, amb grans preses, molta verticalitat, i unes fissures on es pot assegurar al gust i on no s'hi troben a faltar les xapes!!

El cinquè és clarament més fàcil i menys vegetat, o almenys és la sensació que vaig tenir després del quart! També està equipat amb més xapes i que són als llocs clau, o potser és que aquí, entre anar de segon o de primer hi ha més diferència que en altres llocs!!

Tot i estar aquí dalt, i tot i que està fent un estiu fresc, ja ens hi vam rostir unamica escalant al sol. Per sort, no vam haver de remuntar a buscar la pista sota la solana, si no que amb una baixada tranquil·la ben aviat vam ser al camí de Núria i altra cop a Queralbs.