27 d’ag. 2013

Anglada-Cerdà a la Boleta Foradada

Dissabte passat, darrer dia de calor de l'estiu, vam anar a suar de valent a la paret nord de Frares. Va costar trobar una via que el Mohawk no hagués fet i que jo pogués fer, però podem dir que la tria va ser prou encertada.

La via no és gaire llarga, però supera amb estil aquesta muralla, amb tres primers llargs en lliure i un final desplomat amb força ambient. A sota, la ressenya dels companys Escalatroncs és força encertada:
Per arribar a la primera reunió preferim encordar-nos al replà de sota. No és un tram difícil, però la roca està bastant trencada.

Després comença una fissura/xemeneia on cal anar-s'ho mirant. Amb algun tram desagradable, que et tira cap enfora, i amb molt poques assegurances i velles, sort que es deixa equipar força bé! La roca tampoc és precisament una meravella.....

El segon, en canvi, ja és tota una altra cosa, un diedre fisurat i desequipat, amb una roca de primera. Al tram final, on la paret es redreça, hi trobem un parabolt que ajuda a arribar a la reunió. Més avall, al peu d'un petit desplom, hi ha dos claus o similar, amb unes bagues tan antigues que no tinc clar que servissin com a assegurança en cas necessari!
El tercer llarg és curt però ens va agradar molt. Comença en diedre i mica a mica, a mesura que la paret es va tornant més desplomada, passa a una bavaresa brutal, amb molt bona presa de ma.

I amb un bon ambient!! D'equipament hi ha alguna cosa, però tot de l'any de la picor.
El quart no és difícil, només una mica precari perquè sembla cal ferroveller, sobretot el tram inicial. Però aquí podem reforçar-lo si cal amb friends mitjans. Després les antiguitats alternen amb parabolts que donen molta confiança, com per parar-se a fer fotos del gran ambient que s'hi respira! 
La reunió no és molt còmode, però el lloc és genial, envoltats d'aire i de tota la paret nord de Frares. Mirar cap avall i veure com penja la corda separada de la paret també te la seva gràcia!

Després, per acabar d'arribar a dalt, trobem un mur lleugerament desplomat on alternen burins rovellats i parabolts. I una sortida en lliure fàcil però molt descomposta.
Flanquegem per sota de la Boleta per anar a buscar la via normal, que cal saber-la enfocar. Els camallargs pugem en xemeneia sense massa problemes, en canvi els camacurts han d'enfrontar el mur amb un parell de passos que depassen el Vº!!

Aquest dia no hi havia gaire gent escalant a la paret nord, nosaltres tan sols vam veure una cordada de tres a la GAM del Bisbe, amb qui ens vam companyia una bona estona!!

14 d’ag. 2013

Pedraforca, via Super-Gratton al Gat

Aquest diumenge vam tornar al Pedraforca amb el Joan, amb l'objectiu de veure què tal era una via de l'Armand Ballart de l'estiu passat, que ve a ser una mena de drecera de la clàssica Homedes al Gat. 6 llargs que pugen per l'esperó assolellat de la foto de sota.

Tot pujant anem veient que el dia serà bo, que no haurem de córrer sota dels llamps. Al final, va fer una temperatura òptima per escalar. Almenys a l'ombra!
La via comença just a la dreta de l'Homedes, recte amunt de la placa d'alumini que ningú recorda que hi deia, esborrada com està des de fa tants anys. Avui comença el Joan i li toca un primer llarg completament desequipat i amb la roca força acceptable.

Una mica la tònica de la via serà sempre el poc o nul equipament, però pel que fa a la roca, diguem que li cal una bona escombrada, a la paret! I també cal anar-hi amb la intuïció esmolada per deduir per on va la via. Aquí el Joan l'encerta i arriba als dos espits de la reunió, tot i que el llarg fa 50 metres ben bons, i no els 40 que marca la ressenya.

L'altre punt és que molts d'aquests tercers i quarts de la ressenya ens semblen una mica generosos, i en aquest primer llarg ja ens ho trobem, que de pujar corrent, res de res! 

A l'inici del segon llarg, cal flanquejar cap a l'esquerra fins girar un esperó, on veig el primer espit. Després un clau assegura el pas de 6a (a mi em va sembla més fàcil), que porta a un terreny senzill i trencat. Cal anar pujant fins un punt on la intuïció em diu que potser cap a la dreta...., i llavors veig el clau que assegura el flanqueig final cap a la segona reunió (a sota).
El tercer llarg se'n va més la dreta, al fil de l'esperó, a buscar un diedre amagat, per mi el tram més difícil de la via. Però el Joan està inspirat i el treu perfectament.

Aquí, a part dels claus, es pot protegir força bé, cosa que no passa al quart llarg, del qual només explicaré una cosa: està desequipat tret d'un pont de roca, i comença amb un mur vertical de 8-10 m de Vº sense protecció ni cap possibilitat de posar-hi res! I amb una roca horrible!

D'aquest llarg no tenim cap foto, perquè la màquina que portava el Joan es va suïcidar a la cinquena reunió. Si algú troba les restes per la base del Gat o de la Pany d'una Nikon coolpix petita, que em faci arribar la tarja o les fotos!!
El cinquè llarg comença dur (a sobre), amb un diedre que t'escup enfora i amb una roca que el mateix Armand considera delicada.

I del començament del darrer poca cosa a dir. Un desplom amb un únic clau, sense poder protegir més, i on vaig una bona neteja a base d'anar trencant preses....., sort que després ve una placa més bona i la roca es torna sòlida!

Llavors sortim a l'Homedes, on trobem que una roca molt més sòlida de la que recordàvem! Potser és pel contrast....
Homedes amunt, gaudim de l'escalada ràpida i sense problemes fins el cim del Gat. Fins i tot el darrer llarg abans del cim, que altres vegades m'havia semblat descompost, avui ens sembla una meravella!!
Dalt de les orelles del Gat ens rep el sol i el vent, que ens embolica les cordes del rappel i ens provoca algun petit problema, però ben aviat estem gaudint de la tartera del Gat, encara en prou bones condicions!

En resum, puc dir que és una via prou interessant i amb un recorregut prou ben trobat, però a la que li cal una bona neteja. Això si, tot i la ressenya, hem de tenir clar que no es tracta d'una via senzilla.

12 d’ag. 2013

Agulla Petita d'Amitges, via Giraud, entrant per la directa

Del cim de l'Agulla Gran, baixem seguint les fites per rastres de camí que van més o menys a peu de paret en direcció a la cara est de l'Agulla Petita. El company em diu que encara tenim temps de fer una via clàssica i arribar a l'hora de sopar al refugi, així que ens decantem per la via Giraud.

Com que la via no és gaire complicada, anem a buscar l'entrada directa, situada just sota la seva vertical, que permet allargar la via en un parell de llargs, força més difícils que la via original.

Em toca el primer, que és un bonic diedre que comença molt senzill, però que a mesura que puges es va redreçant i cada vegada és més difícil. El pas de sortida em costa una mica, però potser ja començo a notar el fet d'anar enllaçant tirades atlètiques una darrera l'altra....

Però veig que a ell també li costa una mica, així que no deu ser un V gaire fàcil! Després ell continua fins a la feixa, per un tram teòricament de IV+, però que tampoc ens ho sembla. El conjunt és ben bonic, difícil però interessant.
Des de la feixa entrem a la Giraud, una via molt clàssica oberta l'any 29, que ressegueix a dreta i esquerra els trams més senzills de la paret.
Tot i això, entremig hi ha algun pas on no s'hi pot pujar corrent, per entendre'ns, i que ens dóna alguna sorpresa.

Després, un flanqueig a l'esquerra ens deixa a una instal·lació de rappel, i amb una baixada de 60 m arribem altre cop al camí, i al refugi, just a temps pel sopar!!

Curiosament, o no tant, som els únics escaladors de tota la zona d'Amitges i, excepte una altra cordada que arriba de les Torres de Bassiero, els únics del refugi que no fem els Carros de Foc. És només un petit exemple de com han canviat les coses...

8 d’ag. 2013

Agulla Gran d'Amitges, combinada Directa-Llamosí

Aquest cap de setmana passat hem fet una escapada a Amitges amb el José Manuel. Tots dos tenim força feina a casa, així hi anem amb la idea de pujar de bon matí, escalar durant el dia i veure què podem fer l'endemà.

Comencem bé, i en hora i mitja escassa arribem al refugi. Nosaltres pensàvem començar amb la via Directa a l'Agulla Gran, però un dels guardes ens recomana fer una combinació amb la Llamosí i així poder gaudir de tres llargs molt bons de diedre. Una combinada que he pintat a sota de forma una mica maldestra damunt d'una ressenya del Luichy.
De seguida enfilem el pendent que porta al peu de les agulles, on ens sorprèn la quantitat de neu que encara hi ha per tot arreu, tot i ser a l'agost. Molta més de la que hi vaig trobar l'any passat per Sant Joan, un mes i mig abans!

Així que per arribar a peu de via hem de travessar una congesta i llençar-nos a dins, al forat que hi ha entre la neu i la paret per poder començar la via!

Com a bon fanàtic dels diedres, se'm van eriçar els pocs pèls del cap en veure aquesta meravella de la geometria! Així que me'l vaig demanar. I tot i que només és V, té algun pas interessant i tot ell és una meravella que es fa curta.... I a més, completament desequipat!
El segon llarg també és molt interessant, encara que el diedre no sigui tan perfecte i que s'escali tant pel diedre com per la placa de la dreta. Aquí hi trobarem un parell de claus, però igual que el llarg anterior, es pot protegir al gust amb tascons i friends, sobretot grans (nosaltres portàvem fins al núm. 4).

A la reunió (de dos espits) ja s'endevina què cal fer per anar a buscar el diedre de la Llamosí, passant per la reunió de la via intermèdia Allez, allez. Un llarg curt i evident en semiflanqueig a l'esquerra fins que trobo un parell d'espits.
Aquest llarg es torna a veure molt bo, així que per no barallar-nos ens el repartim, aprofitant que a la meitat hi ha un replà amb un bon merlet i algun cordino, que permet de fer-hi reunió.

La primer meitat l'encara el José Manuel i va progressant per dins de tot, per un diedre/xemeneia que cada cop és més difícil. Dubta una mica, ho intenta per dins, per fora, altra cop per dins, i al final surt pel mig fins al replà amb el merlet.

La segona meitat és una nova meravella de l'arquitectura granítica, un diedre/bavaresa molt vertical i bastant llis que em fa patir en algun pas, però que al final em deixa arribar fins la reunió, ben suat, això si! Tret d'un espit que hi ha poc abans de la reunió, el tram està net.
Després un llarg ben llarg, amb alguna petita sorpresa, ens deixa al mateix cim de l'Agulla Gran. 

6 d’ag. 2013

Solstici d'estiu, a la paret nord del Pollegó Inferior del Pedraforca. Un bon intent.

Aquests dies de calor intensa, tots solem buscar vies fresques. I amb el Joan Quedem per anar a treure el cap en aquesta via que feia temps que tenia al cap, i que puja directament al Pollegó Inferior, evitant les voltes de la Font, la clàssica de la paret.

La pujada per la tartera és força còmode, sobretot anant amb tendència a l'esquerra. Ben aviat hi haurà un bon camí que encara farà que la pujada ho sigui més, de còmode. A veure si entre agost i setembre això es fa realitat!

La via comença al peu de les xemeneies de la Font, i el primer llarg és una mena d'entrada directa a les grans xemeneies de la clàssica. Un tros amunt veiem un espit, i ja es veu que patirem. Pujo i no puc evitar l'A0, i després l'estrep per sortir-ne. Una fissura massa estreta per ficar-s'hi i massa ampla per anar per fora que et va escupint enfora em fa suar de valent. 

Sense motxilla m'hi arrossego com puc, i amb un pas dur a la sortida enllesteixo el llarg que m'ha fet suar més del què imaginava! Un llarg on només hi trobarem un parell d'espits....
Al capdamunt del llarg, cal flanquejar clarament cap a l'esquerra, fins trobar la reunió al peu d'una altre fissura estreta. Des d'aquest balcó, mentre puja el Joan, m'entretinc veient la gentada que intenta sobreviure a la baixada de la tartera, amb alguns que ho passen realment malament!

El dia que ha començat bo, comença a tapar-se i m'he d'abrigar a la reunió. La via és nord-nord!

El Joan enfila el segon llarg que, després d'un tram fàcil ha de travessar uns relleus herbosos que no fan gaire gràcia.
Després es fica a la fissura, amb trams en lliure i altre en artificial equipat amb claus. Després, una sortida més espectacular que difícil, ens deixa a la lleixa superior, on veiem una corda fixa que puja de l'esquerra i entra a les xemeneies de la Font (???).

Quan arribo, suat de l'esforç, ni tant sols noto de que comença a ploure. És el Joan que me'n fa adonar i veiem que, tot i l'esforç, haurem de tornar-hi algun altre dia a acabar-la!

Mirant amunt es veu clarament la fissura del tercer llarg, a l'esquerra, i les xemeneies clàssiques que van per la dreta. Ara fa just 30 anys que hi vam anar a la Font, amb l'Àngel, combinant-la amb la Pany-Haus de la sud....., quins records!
Per baixar, un únic rappel molt aeri de 60 m ens deixa al peu de via, i tirem avall escapant-nos dels emprenyadors ruixats d'estiu!!