26 de nov. 2013

Planetes transparents, al Serrat dels Monjos

Aquest dissabte, amb la fresca que feia, anem cap al Serrat dels Monjos on fins i tot s'hi podia escalar en màniga curta...., bàsicament perquè m'havia oblidat la jaqueta!! Però amb el plumes a les reunions, no s'anava malament del tot.

La via escollida, la Planetes transparents, que va resultar ser més irregular del què imaginava. Típica via dels Masó, semi-equipada però protegible, dificultat moderada, molta herba, parts amb roca trencada i, per sort, algun tram bastant bo.  

El primer llarg comença finet, però ben aviat et fiques a les fissures i l'escalada ja és més atlètica. Hi ha una petita bavaresa que és una llàstima que sigui tan curta! Un dels llargs interessants de la via.

El segon, en canvi, és un diedre tumbat i brut que no passa de III, i una caminada fins la reunió.
El tercer ja és tota una altra cosa. Un flanqueig herbós i precari porta a una fissura ampla i molt vertical (V+) que t'escup enfora, i on cal agafar-s'ho amb calma per anar pujant. Després, un flanqueig més fàcil a la dreta porta a la reunió. 

Llàstima que el llarg només tingui 15 m!!

Per arribar a la feixa ens queda un llarg poc fotogènic. Comença amb una canal bruta i trencada, amb algun pas una mica aleatori amb els peus enfangats, que porta a un flanqueig cap a l'esquerra amb bona roca, i que et reconcilia amb el llarg. 
Arribem a una feixa que cal seguir cap a la dreta, en diagonal fins un gran bloc anomenat el satèl·lit i separat de l'esperó per una estreta xemeneia. 

Aquí es tracta de treure's la motxilla i superar la xemeneia com es pugui, tot i el més senzill és travessar-la cap a la dreta i pujar per fora. Després, només cal seguir un bonic esperó fins a la reunió, amb roca força bona i poques possibilitat de protecció excepte en el tram més dur, on hi ha un parell d'espits.
El darrer només serveix per arribar fins dalt. Un pas a la sortida, i després gairebé tot és caminar fins dalt, on fem reunió en una alzina.

Per baixar, flanquegem cap a la dreta i baixem per la carena seguint la traça fins arribar a un primer rappel. Nosaltres el fem de 60 m, i així estalviem un tram de camí.
I després, el darrer de 45 m que ens deixa al camí.

En resum, una via que no recomano massa, és clarament la més dolenta que he fet al Serrat dels Monjos. Em va saber greu enredar-hi al Pep i l'Albert, que no hi venen gaire sovint.....

19 de nov. 2013

Midi d'Ossau, una bona volta

Dies enrera, amb l'Albert vam fer una escapada al Midi d'Ossau. La intenció era pujar al Petit Pic per l'aresta anomenada de les flames de pedra, un crestall atractiu i remot orientat a ponent, i de dificultat baixa però amb un cert compromís.

El problema va arribar quan de bon matí arribem a l'aparcament i comença a ploure tot i que les previsions eren bones..... 

Com que no queia gran cosa i animats per la previsió, decidim de tirar amunt esperant que millori i que tot plegat no sigui res. Però la pluja anava a més, acompanyada de vent, i a abans d'arribar al peu de via decidim que aquell no era el millor dia per anar a l'aresta.
Veiem que cap al nord el temps és millor que cap al sud, i pensem que almenys podem pujar al cim principal, ni que sigui per la via normal, però està molla i relliscosa, i coincidim amb uns bascos que ho han intentat i han hagut de tirar avall.

Què fem? El gran dubte sempre que et trobes en casos així.I si fem la volta a la muntanya? Vols dir, carregats amb els estris d'escalada i sense mapa ni cap referència? Serà un bon entrenament! Doncs som-hi!! I així vam tirar avall en direcció nord.
Realment fer la volta en aquestes dates va valer molt la pena, tot i que al final les espatlles es queixaven una mica. Els arbres ja estaven de coloraines i, malgrat el temps esquerp, el paisatge no podia estar més seductor.

Des del coll de Suzon, al peu de la normal al Midi, un camí sempre molt marcat baixa cap al llac de Bious-Artigues, després de travessar una bonica fageda. Després el camí s'aplana i puja lleugerament en direcció sud, seguint una pista molt evident.
Quan sembla que ens passem de llarg la muntanya, preguntem al primer que trobem, i efectivament ens havíem passat de llarg. Girem cua un tros i agafem un camí que ens permet arribar bé al llac de Peyreget, molt a prop d'on érem aquest matí.

Hem fet una volta a la muntanya que, entremig dels núvols, ens ha permès veure'n totes les perspectives, fins i tot la cresta de les flames de pedra (a sobre). 

Ara el camí acaba de pujar al coll de Jou i ja va baixant fins retrobar el camí de pujada que ens retorna al cotxe. Ni hem escalat, ni hem fet cim, però almenys hem aprofitat el viatge!!

La ruta la podeu veure al wikiloc i al mapa de més avall.

13 de nov. 2013

Esparreguera a la Roca Gris

Dos dies després de la Mas-Colomer, quedem amb l'Albert per fer una matinal montserratina. La via triada és l'Esparreguera a la Roca Gris, una via de la que en tinc un gran record quan vaig anar-hi fa 6 anys i mig, amb una aproximació curta, i de les que creen afició per l'escalada.

Mirant la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre), ja es pot preveure que serà escalar i gaudir. Quina diferència amb la Mas-Colomer....
El dia és molt bo, tot i que comencem a l'ombra no fa un fred excessiu. La roca segueix sent tan bona com recordava i de moment estem ben sols a la paret. 

L'Albert gaudeix com quan era jove, o gairebé. Ja se sap que això d'escalar és com anar en bicicleta, que mai s'oblida i sempre t'ho passes bé!
Ben aviat arribem a dalt, flanqueig senzill fins la fissura, i un darrer llarg net però sense complicacions que ens deixen al cim.

A la baixada trobem un parell de cordades pujant per la Urquiza-Olmo, però ens entenem i no ens fem gaire nosa i, arribats al camí sense haver pres mal per les pedres que cauen, per un costat, pels escaladors i per l'altre, per les cabres, ens felicitem d'haver anat d'hora. Aviat repetirem!!

5 de nov. 2013

Mas-Colomer, o via de la Llastra, a les Roques de Benet

Això de tenir canalla porta les seves conseqüències, i no parlo només de sortir menys que abans.... Aquest divendres havíem quedat amb el José Manuel i el Chus d'anar a la Mas-Colomer, però la petita del José Manuel va tenir la mala pensada d'encomanar-li una grip intestinal força emprenyadora.... Així que ens vam trobar a Gandesa el Chus i jo una mica desemparats i amb una certa sensació d'estar fent-li el salt però amb les ganes de sempre.

Des de Berga, els Ports queden una mica lluny, però sempre que hi vaig torno pensant que hi hauríem d'anar més sovint. I aquest cop no ha estat l'excepció. Quina via més bona!!
L'avantatge de ser dos en comptes de tres, és que hem pogut gaudir de més llargs de primer, i en vies com aquesta, és un fet que s'agraeix. T'estem molt agraïts, José Manuel!!

Li ha tocat començar al Chus, un primer llarg relativament fàcil excepte un pas força cabró on hi ha l'únic parabolt. I sort de la figuera! Aquí ens hem trobat la primera sorpresa de la via: i és que la roca és molt bona, malgrat les aparences i malgrat les històries!

Fins i tot el flanqueig del segon llarg, tot i que té alguna presa mòbil, es fa sense massa problema. Un flanqueig que et deixa al peu de la gran fissura, i damunt d'un buit considerable.
El tercer i el quart llarg són realment bons. Segueixen una fissura molt vertical, força protegida i que, a més, es pot reforçar al gust de l'escalador. Hi ha cordades que els enllacen, però nosaltres vam preferir poder-ne gaudir un cadascun. 

Roca molt bona, grans preses, verticalitat absoluta,...., què més es pot demanar? 
La quarta reunió es fa sota d'un sostre des d'on hem de sortir-ne cap a l'esquerra. La temptació és de seguir la fissura, de molt bon protegir, però on la roca és millor i les preses més abundants, és per la placa, i com més a l'esquerra, millor!

El sisè té poca història, un llarg d'artificial equipat, amb un tram en lliure al mig de roca molt discreta on els aliens em van ajudar a escalar més tranquil.
En aquest sisè llarg ja hem deixat la fissura i agafem l'esperó. Això es nota amb l'ambient i en que estem envoltats d'aire per tot arreu! 

Amb el canvi hem anat guanyant perspectiva, i al fons ja s'albira Horta de Sant Joan, on suposem que ens hi espera una cervesa fresca d'aquí a una estona.
Els dos darrers llarg són ben montserratins, roca compacta, preses arrodonides,... El setè no és gens senzill, tant per la roca com per l'equipament a tots dos ens va recordar algunes vies d'esportiva.

I el darrer realment ens va sorprendre amb un tram inicial molt més difícil del què preveiem, i amb un pas més amunt on cal fer el possible per no caure.
Des del final de la via, per arribar al cim principal hi ha diverses possibilitats. Nosaltres vam tirar cap amunt buscant les rampes més senzilles i la lògica, i no vam tenir problemes, tot i que segur que hi ha alguna forma més senzilla de pujar-hi!

Una foto de cim, i una baixada còmode on no paràvem de comentar com n'arribava a ser de bona, aquesta via! Realment és molt recomanable, no us la perdeu!!