19 de des. 2013

Via dels avis, al cingle de la To

Aquest diumenge vam tornar al Cingle, aquest cop amb el Pep. Se'ns hi van afegir la Joana i el Jacint, dos joves amb ganes de provar la via llarga i que no sabien el que els hi esperava.

Tot i pensar que la via segurament no seria cap gran via, tornar al magnífic paratge de la To (a sobre, amb el Sobrepuny al fons) i el fet d'estar oberta per uns avis realment venerables, ens cridava la curiositat. Sabia que el Joan B tenia previst d'anar-hi el dissabte i esperava que hagués fet una mica de neteja....

Del seu blog, li he manllevat la bona ressenya de sota.

La via puja pel marcat diedre situat a l'esquerre del Dau, i ja de lluny es veu força brut. Per la dreta, hi baixa una línia de rappels, que quan fa temps hi vam baixar, ja vam veure el tipus de roca d'aquest pany de paret. Baixava de tot, troncs, pedres, sorra...., i vam acabar ben esgarrinxats! Però la curiositat és un fort estímul!
L'aproximació és força evident, comença a la vertical del dau, i trobem algunes fites abans d'arribar-hi i una fletxa picada a d'inici de la via. Aquí engega el Pep per unes rampes tombades per on gairebé es pot pujar caminant, i ben aviat comença a trobar alguna baga i els primer parabolts.

La primera reunió és just abans d'uns arbres grossos, i abans d'arribar-hi hi ha algun pas que potser arriba a IIIº.

Aquí comença la festa per nosaltres. Pujo jo de segon i el Jacint de tercer, tots dos assegurats pel primer, i després el tercer assegura a la Joana, que va darrera de tot mentre jo asseguro al Pep ja hi torna.

El segon llarg és curt i herbós, amb un únic tram de roca just abans de la reunió. Potser el pas més interessant és la superació d'unes mates pel bell mig fent el mico!
Als dos llargs superiors ens intercanviem amb el Pep, així que començo el tercer pujant per un desplom del que no saps massa com sortir-ne perquè al damunt només hi veiem argelagues i terra...., fins que descobrim un tros de corda que ajuda a sortir-ne.

La resta és una combinació de trams de roca delicada molt assegurats, amb canals herboses amb cordes fixes. A sota podem veure el darrer tram abans de la reunió. Sense comentaris! Realment sap greu que no anessin per les plaques veïnes que es veuen molt més bones...
La darrera és molt curta, a la ressenya original hi posava 30 m, però com a molt en deu tenir una vintena escassa. Però almenys aquí si que es pot gaudir de l'escalada, sempre que les preses es vagin provant abans de penjar-s'hi! 

La gran quantitat de metall que hi ha permet de pujar gairebé sempre en A0, però excepte els passos de sortida, la resta es fa perfectament en lliure. Això si, a vegades no per on van els parabolts, i sempre després d'haver patit alguna sorpresa en forma de presa que se't queda als dits! 

Resumint, una via que no té ni interès local, gens recomanable, on sap greu la feina que hi han tingut i la gran quantitat de ferro que hi han deixat. Una d'aquelles vies tan forçades que costen d'entendre. Això si, porteu moltes cintes i deixeu la resta de material a casa!

Després carenegem fins al cim, on hi han posat un senzill pessebre fet de fang i baixem còmodament per la carena cap al cotxe. 

Ara, a veure com ho fem per tornar a convèncer als joves de tornar a fer via llarga.....

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

A mi no em portis aquí eh? i després et queixes de les vies Masó....jajaja
Rar que un tio amb la teva experiència es posi en semblant jardí.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Segur que ets prou persuasiu per convèncer els joves!

Gatsaule ha dit...

Jaume, sap greu pels aperturistes, perquè han tingut molta feina en una lloc amb poca gràcia. Però el dia que gosis pujar, et portaré directament a les perles de la paret!!

Xiruquero, costarà, però són joves i de memòria curta!!

Joana ha dit...

Escoltaaaa com que de memòria curta? som joves i no peixos! Ara bé, la propera a veure si l'escollim amb més gust... farem l'esforç d'oblidar-la aquesta!!