Divendres passat feia un dia ventós, així que quan ens trobem amb el José Manuel per veure què escalem a Montserrat, enfoquem cap al Serrat dels Monjos. La via triada, la Vintage, la darrera oberta al Serrat i que feia pocs dies havíem vist al blog del Luichy, i tenia bona pinta.
Com que comença just al costat de la Planetes transparents, trobem fàcilment l'inici de la via. I la primera xapa lluent ens ho confirma.
Començo jo, i trobo un primer llarg que va passant tot de ressalts de roca acceptable, que no em desagrada gens, i amb bones fissures per anar protegint.
Com que comença just al costat de la Planetes transparents, trobem fàcilment l'inici de la via. I la primera xapa lluent ens ho confirma.
Començo jo, i trobo un primer llarg que va passant tot de ressalts de roca acceptable, que no em desagrada gens, i amb bones fissures per anar protegint.
El segon és una placa curta amb un únic espit, que permet arribar fàcilment al peu del tercer llarg.
D'entrada, semblava el tercer llarg el més difícil de la via, però aquí més que la dificultat del 6b, ens va fer patir l'estat de la roca en alguns trams. De fet, només començar se'm va arrencar una presa de peu i vaig caure damunt del company, sort que és valent i dur!!
El llarg comença amb una bona bavaresa de roca dubtosa i ben aviat em poso a la placa de forats i roca excel·lent, per anar a buscar la sortida desplomada cap a l'esquerra. La sortida torna a estar trencada i pateixo algun ensurt, però amb una bona tibada puc resoldre el pas.
Després de travessar caminant el tram de bosc arribem al segon sector gràcies a la detallada ressenya, tot i que ens va costar més que al començament!
Aquest llarg, que el vam trobar més difícil que l'anterior, comença pujant per una fissura/bavaresa bastant trencada i desequipada, però amb els camlots del 2 i del 3 es protegeix molt bé.
Després s'arriba a una petita plataforma molt descomposta, on cal flanquejar cap a la dreta a buscar la placa de molt bona roca (a sota). El pas està protegit per dos claus dubtosos (el de sota amb una baga blava que ens va ajudat a trobar el llarg), però un arbre i un alien permeten de reforçar el flanqueig.
Llavors ja només cal pujar per la placa, agafar la fissura cap a l'esquerre, i tirar recte fins la reunió. En total, gairebé 60 metres i amb moltes esses que fa que arribar a la reunió li sigui especialment penós. Realment, no s'entén que no muntessin la reunió almenys 10 metres més avall.
Un darrer llarg curt però completament desequipat i compacte, amb una roca molt bona, ens deixa dalt de tot, on ja notem el vent que fins ara ens havíem estalviat!!
Una via típica del lloc, que reclama més escalades per anar-se netejant, molt més interessant que la Planetes, però no sé si acabarà sent mai una clàssica!
