27 de nov. 2014

Pawnee fiction, a la serra de les Canals

En aquesta època no et pots acabar mai de refiar del temps, tan aviat fa més calor del compte, com et fots de fred, la boira t'envolta o trobes la paret regalimant aigua...

Dos dissabtes seguits he acabat escalant a la serra de les Canals quan inicialment teníem altres plans. El primer, amb la Lu, vam sortir de la boira del baix Segre per buscar-hi el sol. Mig el vam trobar, i l'escalada va ser prou agradable.

La via triada, la Pawnee fiction, que cap dels dos coneixia. A sota deixo la ressenya del Luichy.
Com la major part de vies de la serra, aquesta via consta de dues parts molt diferents. Una primera, amb 4 llargs, tumbada i senzilla, i una segona molt més vertical.

Així que aquest primer tram pugem força de pressa. Equipat amb parabolts, només cal anar pujant i xapant, sempre anant en compte amb la roca, un conglomerat sorrenc força trencadís.
La segona part té un aspecte completament diferent. Començo en A0,i vaig pujant combinant-hi passos en lliure força obligats, que amb la qualitat de la roca fan bastant respecte. 

Però l'ambient és bo i la temperatura agradable, així que després d'una sortida delicada arribo aviat a la reunió.
El llarg següent és del mateix estil, combinant artificial i lliure, però potser aquests darrers són més llargs i difícils. Amb una bona dosi de suor, la Lu treu molt bé la tirada!
Finalment, un llarg més aviat curt però contundent, ens deixa a la carena traspassant un curiós forat que hi ha creat l'erosió.

A la carena, la vista s'obre cap al nord. Avui les sensacions són bones, així que no tenim gaire pressa per marxar. Dubtem sobre si seguir la carena o rapelar, i finalment ens decidim per baixar per la mateixa via en 5 rapels.

13 de nov. 2014

Diedre Tall d'oca i Alicorn, al coll Roig

Aquest estiu ja vaig venir a fer la Dersu Uzala, i ara hi tornem amb el José Manuel amb la intenció de fer aquestes dues vies força més exigents. Comencem per la Tall d'oca. Mirant la ressenya d'en Kim Gil, ena agafa una mica de por, però comencem convençuts que ens en sortirem.

El primer llarg no és massa complicat i està prou assegurat com per no patir-hi. La roca, com a tota la paret és molt bona. De fet ho és tant, que cal anar alerta on t'agafes per no punxar-te els dits!
El segon llarg ja és una altra història. Comença per una placa vertical molt fina on cal anar pujant amb tendència a l'esquerra sense deixar-nos temptar pel diedre extraplomat.... Trobem un maillon d'abandonament abans d'un pas molt obligat, però el Manyo està en forma i no l'afecta massa, així que continua pujant.

Després cal fer un pas molt llarg de flanqueig a l'esquerra i entrar a una zona de canaleres on la dificultat ja decreix.
El tercer també és molt exigent. A la reunió ens trobem al Santi, l'aperturista, i ens explica una mica de què va la cosa... Primer cal caminar uns metres per canviar de reunió, per atacar un diedre molt fi, però curt i assegurat, on una tibada de cinta m'ajuda a sortir-ne.

Després un flanqueig cap a les querra més senzilll ens porta a un altre diedre balmat que t'escup enfora, però on els friends mitjans ajuden a passar-hi amb una mica més de confiança.
El dia és molt bo, sol i caloreta mentre a la plana de Vic la boira ho omple tot.

Amb dos rappels tornem a estar al peu de la via i un curt flanqueig a l'esquerra ens deixa al peu de l'Alicorn. Una via que ja coneixia de fa més de quatre anys.
Després d'un primer llarg sense història, comencem el segon. Un pas atlètic ens deixa a l'inici de les canaleres. Aquí cal anar pujant amb calma, colocant-se bé i sense perdre els nervis que les assegurances no estan precisament a tocar.
El Manyo arriba a la primera cornisa i diu que ja en té prou, així que pujo per fer seguits els llargs tercer i quart de la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

El pas més complicat consisteix en superar el sostre de la cornisa, que es fa millor per la dreta. Després continua la tònica anterior fins a la reunió intermèdia, a partir de la qual la dificultat decreix clarament.
El darrer llarg és bastant còmode fins el darrer tram, on una bona bavaresa ens posarà altra cop a prova!!

Per retornar al coll Roig, només ens cal seguir el camí que passa prop del final de les vies, amb una curta caminada que ens permet gaudir dels colors de la tardor!

7 de nov. 2014

Peppermint, al Quié de Sinsat

El Quié de Sinsat és una paret que s'aixeca amb força damunt de la carretera que baixa d'Ax les Thermes cap a Tarascon. Una muralla calcària que feia temps que ens miràvem, i on vam acabar anant aquest cap de setmana passat amb el Manyo.

Entre les vies més llargues, la Peppermint és una de les més assequibles de la muralla. Altres n'hi ha de més senzilles, però no passen de 2 o 3 llargs.

Per arribar-hi cal parar a Sinsat i agafar el primer camí a la dreta just abans d'entrar al poble, un que travessa el pont i ens deixa a un aparcament molt agradable, amb tot de rètols amb informació sobre les zones d'escalada.

El camí puja fort, però en menys d'una hora arribem a peu de via. Els trencalls estan senyalitzats, de manera que no ens podem perdre. Al peu de via hi posa el nom, així que no hi ha pèrdua possible, tampoc. Més detalls, al llibre "Escaladas en el Pirineo norte".
De bon començament ja es veu que la roca serà immillorable, potser fins i tot massa compacte!! Hi ha un parell de passos relliscosos, els dos primers, després ja no hi ha rastre de desgast per enlloc.

El primer llarg puja primer dret, després gira a la dreta i torna a enfilar-se fins prop de la reunió. Aquest darrer tram te una caiguda perillosa, però un alien vermell m'ajuda a fer el pas i arribar a la reunió. Perquè la via està equipada amb parabolts, i les reunions amb parabolts amb anelles, però un joc de friends fins al 3 no ens va sobrar.

El segon ja es veu més difícil, i el José Manuel ho corrobora patint com toca en el primer tram de fissura, molt vertical. Després gira a l'esquerra i puja per un esperó. Tot i que segueix sent una escalada sostinguda, ja no és tan atlètica.
El tercer llarg comença per una placa d'adherència molt vertical. Al començament una petita bavaresa t'ajuda, però més amunt m'encallo i he de parar a mirar-ho bé..... Aconsegueixo passar i mica a mica es va tombant i fent més assequible.
Després ve una tirada de tràmit, la quarta. Amb un tram curt de V- i una llarga caminada pel bosc fins a la base de la paret superior.

Per contrast, la cinquena és la més difcíl de la via. 6a o 6a+ segons les ressenyes. És un llarg curt que segueix una fissura desplomada i atlètica, on cal anar bé de braços i de coco. Sort que permet posar alguna cosa entre xapa i xapa....
El sisè, tot i mantenir-se difícil ja és més normal. Segueix una fissura ampla i dreta, recte cap amunt, i amb paciència, es deixa fer. 

El pas més difícil és just abans d'arribar a la reunió, un petit desplom de preses arrodonides que costa d'encarar.
El darrer torna a ser un mur compacte de placa, bastant llarg i sostingut, que posa una bona cirereta final a la via!
Per baixar, en comptes d'anar per on hem pujat tirem recte avall a buscar les reunions de la via Lisa, i en 5 rappels tornem a estar a peu de via.

I al camí, ens fixem en els bonics rètols que informen de la regulació de la paret durant la primavera, que almenys se'ls han treballat força més que els reguladors nostrats!!

5 de nov. 2014

Esperó nord-est del pic de la Valleta

7 anys després, torno a la Valleta. Aquell dia vam pujar al diedre central amb la Lu i dijous passat vam anar a l'esperó amb el José Manuel. Una via molt bona i distreta que ja coneixia de feia molts anys, tants que va ser com fer-la per primer cop.

Vam voler aprofitar els darrers dies d'estiu, i veient el temps actual, crec que la vam encertar.

Per anar-hi, portàvem la bona ressenya de l'Edunz (a sota), que ens va anar molt bé tot i que vam partir el quart llarg en dues parts per evitar el fregament, i perquè teníem seriosos dubtes que amb 60 metres arribéssim bé d'una reunió a l'altra.

El primer llarg és senzill, però feia força fred i la roca estava glaçada! El passet de IV és al començament i després només cal grimpar fins a la reunió. Una reunió amb un parell de claus i equipada per rapelar. A la majoria hi trobarem una combinació curiosa de clau i parabolt, i totes són rapelables menys la del cim.

El segon comença senzill i es va complicant, però la roca és molt bona i la fissura permet de protegir-se molt bé.
De fet, la majoria dels llargs van seguint fissures molt bones en roca sòlida. El tercer (a sobre) té una mena d'off with emprenyador abans de la reunió, que en aquest cas va anar bé per escalfar-nos una mica!!

I la primera meitat del quart, únicament un pas de tibar just a la sortida de la reunió.
El fred no afluixava massa, però aabrigats i amb guants a les reunions, la cosa s'anava suportant... A sobre podem veure al Manyo recuperant-se les mans del fred a la xemeneia estreta de la segona meitat del quart llarg.

El cinquè és el més estètic, una bonica bavaresa vertical i compacte, molt més espectacular que difícil. I molt fotogènica!!
Després ja només queda un llarg de tràmit fins ben a prop del cim. Un llarg on hi trobarem el diedre més bonic de la paret, curt però molt divertit. Tot i que es pot escaquejar, penso que val molt la pena!!

Des del cim, destaca la gelera rocallosa de la vall de l'Orri de la Vinyola. Un caos de pedres i tarteres que, durant les pluges, es mou de forma semblant a una gelera.

Per tornar, només cal seguir la carena cap a l'oest fins al primer coll, i anar baixant seguint el rastre i les fites. Ben aviat retrobem el camí de pujada i tornem al cotxe de manera més senzilla del què recordava!