17 de jul. 2015

Pic de Rochebrune

Tots aquests dies que m'he anat enfilant per cims dels Ecrins i Cerces, al sud sempre hi apareixia una muntanya triangular i altiva que em va cridar l'atenció. Va resultar ser el pic de Rochebrune, que com diuen els habituals del Queyràs, és la muntanya que els hi dóna visibilitat. 

Al massís del Queyràs ja hi vaig fer una mica de campanya fa tres anys, però sempre ve de gust de tornar-hi. Per anar-hi, cal pujar el coll de l'Izoard, vell conegut de veure-hi pujar els ciclistes durant el Tour, d'on arrenca el camí.

Primer s'arriba al coll Perdu (a sobre), des d'on ja veiem el cim i tot el recorregut. Del coll cal baixar un centenar de metres per un camí evident, i emprendre una llarga travessa ascendent fins al bonic coll de Portes (a sota).
Fins el coll de Portes el camí era prou còmode, tot i que la darrera pujada és un pèl pedregosa. Però a partir d'aquí el camí s'enfila per una tartera on cal anar en compte de no perdre les fites per anar bé. 

Davant nostre tenim el cim i la seva paret sud, però abans d'arribar a la bretxa un parell de congestes molt endurides hi posen una mica de pebre. 

L'arribada al cim és ràpida pujant per aquest mur de IIIº que disposa de tot de parabolts amb mosquetons enganxats pels qui vulguin assegurar-se.
El cim està presidit per un parell d'antenes de comunicació i te una bona perspectiva del Queyràs, i d'uns Ecrins més llunyans. Destaca sobretot el Mont Viso, ben proper i ben carregat de neu, encara.
Després ja només cal anar tornant per un itinerari que, a mesura que vaig baixant, es va tornant més senzill. Primer la desgrimpada de la cara sud, després la baixada al coll de Portes, i finalment el camí cap al coll Perdu, des d'on tinc una bona perspectiva de tota la ruta (a sobre).

El recorregut el podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

16 de jul. 2015

Grand Àrea, i refugi de Buffere

L'únic dia gris i plujós que vaig patir en tota la setmana, també vaig fer una bona escapada. De Chantemerle puja una carretera fins el coll de Granon, a la carena de la vall de la Clarée. Deixo el cotxe al darrer revolt, on surt un camí que va cap al coll de Cristol, i començo a caminar sota la pluja.

Però tot pujant cap al coll, em fixo en una muntanya prou interessant que segons el mapa es diu Gran Àrea (a sobre), així que quan arribo a la cruïlla de camins giro cap a l'esquerra i m'hi vaig acostant.

Tot i el dia rúfol, quan arribo al cim ja no plou. Finalment ha resultat ser una muntanya tan interessant com aparentava, amb alguna grimpada distreta per arribar-hi.
Quan els núvols s'obren, al fons apareix Nevache, la capital de la vall de la Clarée.

El camí continua per l'altre vessant i baixo cap al coll de la Buffere i el refugi homònim.
El dia no empitjora i permet de gaudir dels paisatges alpins i dels boscos de làrix, que tenen alguna cosa màgica. Sobretot seguint aquests corriols tan agradables!!

Des del refugi de la Buffere, surt un altre camí que planeja en direcció est cap a la vall de Cristol i em permetrà fer una volta més o menys circular.
Arribo a la vall de Cristol i continuo pel camí que puja per aquesta vall en direcció al coll de Cristol passant per damunt del llac del mateix nom. Després, ja només em queda baixar cap al cotxe per tancar una volta, molt més interessant del qu'e pensava al sortir, i que m'ha permès aprofitar el dia. 

Una volta que podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

10 de jul. 2015

Pic du Rif

El llac d'Eychauda és una de les destinacions habituals dels caminadors de la zona, fàcilment accessible quan hi ha els telefèrics oberts, aquests dies de juny en que estan tancats cal arribar-hi des de Chambran, a la vall d'Ailefroide.

Però arribant al llac no en tenia prou, tot i la particular bellesa d'aquesta raconada tan encaixada. Per continuar cap amunt, cal voltar el llac i anar a buscar la morrena lateral que veiem al fons (a sobre).

Després, travessar una zona incòmode però no massa llarga que ens deixa damunt de la gelera (a sota).
El recorregut és llarg i el desnivell important, però la zona és molt tranquila i compensa sobradament. A més, la gelera és segura i sense esquerdes en aquesta zona, el què permet una aproximació còmode fins la carena.

Mentre pujo, de cop apareix la punta del pic du Rif, i una darrera carena rocosa em deixa al cim.
Si bé pel vessant est el cim és esquifit damunt de la plana gelera, el seu vessant oposat cau a pic damunt el Pré de Mme. Carle, Imponent seria la paraula que utilitzaria per descriure l'espectacle que ofereixen tant el Pelvoux (a sobre), com la Barra dels Ecrins (a sota), on podem visualitzar tant el camí de la via normal com la seva cara sud. 
Peer baixar, veig que la neu s'ha estovat força i deixo els grampons a la motxilla. Ara la baixada és ràpida i distreta i ben aviat torno a estar a la vista del llac. De fet, esquiant i patinant per les congestes s'arriba gairebé a l'alçada del llac.
Ja només cal flanquejar el llac d'Eychauda, remullar-hi una mica els peus, i seguir la llarga baixada fins a Chambràn.

Una ruta que podeu veure a sota i al wikiloc.

9 de jul. 2015

Pic Est du Combeynot, des de les Bussardes

Els cims de Combeynot formen un petit massís situat al sud del coll de Lautaret que, tot i formar part del parc nacional dels Ecrins, n'estan separats per una sèrie de valls que fins i tot permeten de fer-ne la volta caminant.

L'accés als cims es pot fer pel nord o pel sud, com que pel nord s'han de travessar geleres amb un cert grau de perillositat, em decanto per anar pel sud, tot i que el desnivell és el doble. Però la bellesa de la vall ho recompensa!

Des de les Bussardes, prop del pont de l'Alpe, surt un camí molt ben traçat que et fa guanyar desnivell gairebé sense adonar-te'n, i deixar enrere el bosc ben aviat.
Aviat arribo al bonic llac de Combeynot, on s'acaben les comoditats...

Per continuar cap al cim cal seguir un camí que travessa una sèrie de tarteres i, després, unes fites ens indiquen els millors passos per anar guanyant alçada i buscar el punt feble de la muralla sud de Combeynot.
El tram final fins la carena és molt pedregós i s'acaba fent una mica pesat. Sort que encara hi ha molta neu que facilita la pujada!

A la carena tiro cap a la dreta per pujar al pic oriental, amb un cim estret i punxegut on no hi cap gaire gent. 
El cim, això si, és espectacular. I la vista també. És a prop dels Ecrins però a una certa distància i, per tant, té una posició de privilegi. Això si, els ulls se me'n van sempre cap a la Meije...

La tornada la faig pel mateix camí, més o menys, amb l'avantatge d'uns pendents nevats que fan que la baixada sigui ràpida i divertida, ara que la neu ja s'ha escalfat una mica.

Una ruta molt recomanable que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

6 de jul. 2015

Rateau oest

Per celebrar Sant Joan, baixo fins a la Grave. Un poble inusualment tranquil, suposo que la combinació del mes de juny amb el fet que la carretera cap a Grenoble estigui tallada per obres hi té a veure. Agafo el primer telefèric del matí, i només pugem tres alpinistes....

Des de l'estació de Ruillans, el Rateau occidental el tinc just al damunt, Fa un dia collonut i la gelera es veu en molt bon estat, però no em refio de les esquerdes i segueixo a una cordada corsa pel què pugui ser.

De fet, el camí és ben còmode fins una rimaia que cal superar.
Després el terreny torna a ser fàcil, almenys fins als darrers metres. Vaig molt bé, així que avanço als corsos i segueixo al meu ritme. 

Darrera va quedant el pic de la Grave (a sota) i, a l'esquerra treu el cap el vessant nord del massís de Soreiller.
Per arribar al cim, cal superar un tram complexe de roca i gel i un darrer esperó de IIIº. Aquí em trec els grampons i per una aresta amb molt bones preses, arribo al punt més alt.
El dia continua sent radiant, i al fons el Mont Blanc apareix ben nevadet!! Penso que és una llàstima no tenir un cap de corda amb qui arribar-me fins al Rateau est seguint la cresta, però no podem plorar les ocasions perdudes!!

Així que, després de fer un mos, retorno a la bretxa amb dos rappels de 15 m.
La baixada és delicada al principi, però cada vegada menys, i ben aviat torno a estar a la rimaia. I de retorn al telefèric!! Una ascensió curta però ben completa!

El camí no te pèrdua possible, però tot i això, trobareu el track al wikiloc.

3 de jul. 2015

Mont Thabor

El Mont Thabor, de 3.178 m d'alçada, és una muntanya arrodonida situada al fons de l'anomenada vall Estreta, prop de la vall Clarée, al nord-est de Briançon. No sé si el nom li ve del mont Thabor israelià, un dels cims més emblemàtics de tota la Galilea on s'hi reunien les tribus israelites, però el que és cert és que prop del cim hi trobem una gran ermita, i que durant l'estiu hi pugen diverses processons.

Fins l'any 1947 la vall Estreta era italiana, i la frontera francesa al mateix cim, però després de la segona guerra mundial, la frontera es troba 5 km més a l'est i la vall és administrativament francesa. I dic administrativament, perquè per tot arreu només s'escolta parlar italià.

El cotxe em deixa a les granges de la vall Estreta, on s'hi arriba des de la vall Clarée travessant el coll de l'Echelle. Per cert, un indret preciós!! Just començar a caminar, ja s'albira el cim al fons de la vall (a sobre).
El camí és sempre molt agradable, d'aquells camins fets a la francesa en que vas guanyant desnivell gairebé sense adonar-te'n.

A mitja vall, el camí passa per sota de les parets dolomítiques del Gran Seru (a sobre), que ens farà ombra durant una bona estona.
La neu comença a partir de la cota 2.800 m, però el camí passa sobretot per les petites carenes que fan que no la trepitgem massa a la pujada.

I just sota el punt més alt, apareix la peculiar ermita, que no deixa de sorprendre.
Però el gran atractiu del Mont Thabor és la panoràmica del cim, amb tot el parc nacional dels Ecrins a l'oest, presidit per la Barra dels Ecrins.

O les espectaculars agulles d'Arves, al nord, que encara tinc pendents.
Després, la baixada del cim patinant per la neu és molt ràpida i plaent, i aviat torno estar sota el Grand Seru.
I ben aviat a les granges de la vall Estreta. Un itinerari molt agradable per pujar a un cim curiós i carregat d'història, que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.