13 d’oct. 2017

Weissmies, travessa aresta sud-est, cara nord-oest.

El Weissmies és el quatre mil més oriental dels Alps del Valais. Situat a l'est de Saas Gründ i d'alçada modesta (4.023 m), és un cim molt assetjat per la seva facilitat d'accés per la cara nord-oest, una gelera força impressionant però fàcilment accessible des del telefèric que puja a Hohsaas. Un telefèric que a nosaltres ens va anar molt bé de baixada...

Però pel seu vessant sud-est, hi puja una bonica aresta, majoritàriament rocosa. Per arribar al seu peu, vam deixar el cotxe a Saas Almagell, des d'on surt el camí que porta al refugi Almageller, en unes 3 hores llargues. Bé, com que nosaltres anàvem tard perquè veníem de Briançon, vam haver d'apretar una mica i fer-ho en menys de 3 hores, si volíem que ens donessin sopar...

El camí és molt còmode, però llarg, i puja tota la vall en direcció est. Cap a ponent, però, tenim tota l'estona els grans cims de Mischabel a la vista.
Finalment, i amb el temps just de treure'ns una mica la suor de la pujada, vam arribar bé al refugi amb temps per fer una cervesa i sopar.
El refugi és modern i acollidor, i no estava massa ple. Avantatges d'anar-hi al setembre!

Des d'allà, l'aresta sud-est es dibuixa perfectament. La pràctica absència de neu ens tranquil·litza, l'ascensió serà més còmode.
Des del refugi cap anar cap al Zwischbergenpass, i sortint de nit, s'agraeix que el primer tram estigui ben marcat. 

De matinada les boires i la nit ens envolten, però les marques són clares i arribem al coll sense problemes. Iniciem la cresta en direcció al cim i sembla que el dia vol millorar.
La sortida de sol ens arreplega en aquell moment en que les boires s'allunyen sense acabar de marxar del tot. Un moment màgic amb una llum especial, un dels motius pels quals estem aquí.

Només aquí podem gaudir d'aquestes primeres llums sobre l'Strahlhorn, un cim que amb el Pep ja hi vam pujar amb esquís.
L'aresta és realment distreta, podríem dir que fins i tot divertida. Pugem desencordats, les dificultats no depassen mai el tercer grau, i la roca és molt bona. L'estratificació de les llastres juga a favor nostre, els trams més verticals és com pujar graons!
Però no ha fet net, i a mesura que ens acostem al cim les boires ens tornen a embolicar. Ara el fred apreta i, quan parem per posar-nos els grampons prop del cim, també ens hem de posar tota la roba d'abric.
Una bonica aresta, ben esmolada, ens deixa al punt més alt. Un cim des del qual no tenim gaire bona vista...
Com que el fred apreta, no ens esperem gaire estona abans de començar a baixar. Una baixada ben traçada, que no té massa problemes, tot i transitar per un paisatge ple d'esquerdes.
Avui no és el nostre dia de sort, es fa evident quan el dia s'obre just arribant a baix. 
Bé, què hi farem!! Traiem grampons i roba d'abric en el mateix punt on molts del que han pujat amb el telefèric se'ls estan posant, i ens afanyem cap a l'estació.

Però tot i que agafem el darrer telefèric del migdia pels pèls, la mala sort que ens persegueix ens obliga a fer una parada obligatòria d'una hora i mitja a l'estació intermèdia!! 
A sota deixo el mapa de la travessa des del refugi. I al Wikiloc, el track.

22 de set. 2017

Esperó del camí del Rei (Eperon du chemin du roi), via le fossil et le marteau.

L'endemà, pugem tots quatre una mica més amunt del pont de l'Alpe, en un petit aparcament situat sota mateix de la paret de l'esperó del camí del rei. És una petita escola d'escalada, amb vies teòricament equipades de 6 a 7 llargs. Un camí evident ens hi porta en poc més de mitja hora.

Ens dividim en dues cordades i, mentre la Joana i el Ben se'n van a la Du miel et des abeilles, nosaltres triem la més geològica: El fòssil i el martell!

Trobem la via gràcies a una pintada mig esborrada, i el Pep engega ràpidament cap amunt. Avui fa bo i ens refem de la fredorada d'ahir...
Després d'un llarg de IV, en trobem un de IV+ molt interessant, però també molt sostingut que ja ens posa les piles.

Al darrera, s'obre la vall que baixa cap a Briançon, amb els Agneaux al fons de tot.
D'aquesta via però, jo destacaria el tercer llarg (5b+). Després d'un inici senzill, la via gira i comença un tram que potser si que no passa de Vº, però en tot cas és molt sostingut i amb passos que costen d'endevinar. Cal anar navegant i així aconseguim de fer un llarg d'aquells que es recorden.

A partir d'aquí ja ve tot de baixada. 3 llargs més de Vº, però que no tenen res a veure amb l'anterior.
La roca és bona, l'equipament bo però separat a la francesa manera, i el dia genial.

Fins i tot a la part superior comença a bufar un airet que farà que no haguem de patir tant per la calor!!
Quan arribem a dalt, ja portem tots el forro. El dia continua fantàstic i estem contents perquè hem gaudit d'una via molt interessant i recomanable. Tot i tractar-se d'una via llarga d'escola.

O potser per això mateix...
Allà ens trobem amb la Joana i el Ben, que també han gaudit la seva via, i ja només cal enfilar-nos uns metres per trobar el camí que baixa cap a l'esquerra pel mig d'una tartera fins al peu de les vies.

Ells se'n tornen a Grenoble i nosaltres cap a Briançon, tot donant una darrera ullada a la paret. Després intentarem donar forma a una idea que ens dóna voltes al cap pel dia de demà

18 de set. 2017

Arestes de la Bruyère, al massís de Cerces (Ecrins)

Les arestes de la Bruyère són un conjunt d'agulles que formen una cresta d'alçada modesta (2.611 m), situades al massís de Cerces, enganxat a l'est dels Ecrins, prop de Briançon. La seva travessa Nord-Sud és una clàssica alpina de baixa dificultat, però molt interessant pel seu traçat aeri.

Per arribar-hi, cal deixar el cotxe al pont de l'Alpe, a mig camí entre Briançon i el coll de Lautaret. Allà ens vam trobar amb la Joana i el Ben que venien de Grenoble. 

Amb un dia genial, sense ni un núvol, però fred de veritat, ens vam enfilar cap a l'Alpe de Lauzet i la vall del Rif, fins al Grand Lac.
Tot estava nevat i glaçat, però confiàvem que el sol ho aniria millorant a mesura que el dia avançava. Al darrera, la Meije ens vigilava. Quins records!

El peu de via és evident, i dóna pas al primer llarg que és l'únic que està equipat. Molt equipat diria, ja que patina tant que costa fer-lo sense agafar-se, tot i el IV+ de la ressenya... De fet és el llarg més difícil de la via, la resta no passa de IVº.
El primer tram va ser el més dur. El vent apretava i el fred mossegava fort. Hi havia algun moment en que pensava que aquí no hi fotia res....

Sort que l'espectacle valia la pena.
El recorregut no té gaire història, es tracta de passar sempre el més a prop possible del fil de l'aresta i anar avançant. Estones fent llargs de corda, i estones escalant alhora.
Entremig hi ha un parell de ràpels, on aprofitàvem per invertir l'ordre de les dues cordades.
El què si que és bonic és el seguit de passos aeris que hi ha, un darrera l'altre, en un entorn excepcional, envoltats per la Meije, la Barra dels Ecrins i el Galibier.
A mesura que el dia avançava ens vam poder treure les jaquetes mentre la temperatura es normalitzava. I mica a mica arribàvem a la darrera agulla.
El segon ràpel de la cresta et deixa als peus del millor tram d'escalada: la pujada a la darrera agulla en dos llargs força verticals de IVº sostingut.
Dos llargs boníssims, un diedre groc i un petit mur vertical, que ens deixen a un pas del cim.
Després ja només queda una baixada més senzilla del que ens pensàvem. Primer seguint les fites i algun tros de sender, sense pressa, per arribar a un darrer ràpel de 20 m.

I darrera, sota la Meije, l'estel brillant del refugi de l'Aigle sota el sol ponent.
Finalment, un bon camí ens retorna al pont de l'Alpe, amb un sol que ja escalfa més i ens permet finalment d'anar en màniga curta!