19 d’oct. 2017

Lagginhorn, des de Hohsaas

El Lagginhorn, un quatre mil baixet (4.010 m) però d'accés senzill i molt més interessant del que sembla a primera vista. A mi no em feia gaire il·lusió, i l'aspecte que té tampoc és massa espectacular, però la insistència del Pep va fer que l'endemà de baixar del Weismiess hi anéssim.

Així que de bon matí vam sortir del càmping cap a l'estació del funicular per agafar una de les primeres cistelles. 

De Hohsaas, cap tirar avall per la pista fins trobar un camí marcat amb fites que marxa planejant i va a buscar la gelera central del Lagginhorn. L'itinerari va a buscar l'aresta SW, i per fer-ho cal recòrrer tota la base de la muntanya, tot guanyant alçada.
Hi ha un punt en què es travessa una barrera rocosa, però el tram és curt i està equipat com si fos una via ferrata. Després només cal intentar no relliscar travessant el que queda de la gelera, i enfilar-se a l'aresta.
La vista durant la pujada és fantàstica, del Mont Rosa al Weisshorn, passant pel Dom i el Tashhorn. A més, el dia acompanya i les boires esqueden al fons de la vall.

La dificultat és baixa, algun pas de IIº de tant en tant. La resta és anar trobant el millor recorregut. Avui ja ni tant sols portem material per assegurar-nos...
Així que anem pujant al nostre ritme, gaudint de la muntanya i l'entorn.

Prop del cim apareixen algunes taques de neu i el fred apreta. Aquí ens abriguem amb tot el què portem.
La creu del cim. Ens hi estem tanta estona com el fred ens permet, observem l'aresta est, la que arriba des del Weissmies, que es veu molt interessant. També ens fixem amb els cims que hi ha més a l'est, desconeguts per nosaltres com el veí Fletschhorn, al que només li falten pocs metres per ser un quatre mil i que fa temps que hi ha projectes per fer-lo crèixer!

També ens fixem amb els cims de la vora del coll del Simplon, com el bonic Monte Leone.

Però el fred mossega i tirem avall, resseguint el mateix camí de pujada amb més o menys encert.
Arribem aviat a Hohsaas, amb temps de fer una merescuda cervesa i relaxar-nos en el què serà el nostre darrer dia al Valais.

Un cim bonic i còmode. Per aquells a qui pugi ser d'utilitat, a sota deixo el recorregut i, al Wikiloc, el track.

13 d’oct. 2017

Weissmies, travessa aresta sud-est, cara nord-oest.

El Weissmies és el quatre mil més oriental dels Alps del Valais. Situat a l'est de Saas Gründ i d'alçada modesta (4.023 m), és un cim molt assetjat per la seva facilitat d'accés per la cara nord-oest, una gelera força impressionant però fàcilment accessible des del telefèric que puja a Hohsaas. Un telefèric que a nosaltres ens va anar molt bé de baixada...

Però pel seu vessant sud-est, hi puja una bonica aresta, majoritàriament rocosa. Per arribar al seu peu, vam deixar el cotxe a Saas Almagell, des d'on surt el camí que porta al refugi Almageller, en unes 3 hores llargues. Bé, com que nosaltres anàvem tard perquè veníem de Briançon, vam haver d'apretar una mica i fer-ho en menys de 3 hores, si volíem que ens donessin sopar...

El camí és molt còmode, però llarg, i puja tota la vall en direcció est. Cap a ponent, però, tenim tota l'estona els grans cims de Mischabel a la vista.
Finalment, i amb el temps just de treure'ns una mica la suor de la pujada, vam arribar bé al refugi amb temps per fer una cervesa i sopar.
El refugi és modern i acollidor, i no estava massa ple. Avantatges d'anar-hi al setembre!

Des d'allà, l'aresta sud-est es dibuixa perfectament. La pràctica absència de neu ens tranquil·litza, l'ascensió serà més còmode.
Des del refugi cap anar cap al Zwischbergenpass, i sortint de nit, s'agraeix que el primer tram estigui ben marcat. 

De matinada les boires i la nit ens envolten, però les marques són clares i arribem al coll sense problemes. Iniciem la cresta en direcció al cim i sembla que el dia vol millorar.
La sortida de sol ens arreplega en aquell moment en que les boires s'allunyen sense acabar de marxar del tot. Un moment màgic amb una llum especial, un dels motius pels quals estem aquí.

Només aquí podem gaudir d'aquestes primeres llums sobre l'Strahlhorn, un cim que amb el Pep ja hi vam pujar amb esquís.
L'aresta és realment distreta, podríem dir que fins i tot divertida. Pugem desencordats, les dificultats no depassen mai el tercer grau, i la roca és molt bona. L'estratificació de les llastres juga a favor nostre, els trams més verticals és com pujar graons!
Però no ha fet net, i a mesura que ens acostem al cim les boires ens tornen a embolicar. Ara el fred apreta i, quan parem per posar-nos els grampons prop del cim, també ens hem de posar tota la roba d'abric.
Una bonica aresta, ben esmolada, ens deixa al punt més alt. Un cim des del qual no tenim gaire bona vista...
Com que el fred apreta, no ens esperem gaire estona abans de començar a baixar. Una baixada ben traçada, que no té massa problemes, tot i transitar per un paisatge ple d'esquerdes.
Avui no és el nostre dia de sort, es fa evident quan el dia s'obre just arribant a baix. 
Bé, què hi farem!! Traiem grampons i roba d'abric en el mateix punt on molts del que han pujat amb el telefèric se'ls estan posant, i ens afanyem cap a l'estació.

Però tot i que agafem el darrer telefèric del migdia pels pèls, la mala sort que ens persegueix ens obliga a fer una parada obligatòria d'una hora i mitja a l'estació intermèdia!! 
A sota deixo el mapa de la travessa des del refugi. I al Wikiloc, el track.